Assemblea Oberta PCPV-EUPV Demà dimecres 29 a les 19.30
Balanç polític de l'any 2010 i propostes per al 2011
Seu Pcpv Castalla (carrer mig nº68)
dimarts, 28 de desembre del 2010
divendres, 17 de desembre del 2010
MANIFESTACIÓ DISSABTE 18: RECUPERAR ELS DRETS, DEFENSAR L'ESTAT SOCIAL. RECTIFICACIÓ JA!
MANIFESTACIONS 18 DE DESEMBRE:
12 H. ALCOI Eixida des de la Pl. Al-Azraq
18 H. ALACANT des de les escales del IES JORGE JUAN
dijous, 16 de desembre del 2010
AVUI A LES 19.30. LA CRISI: RESPOSTES PER L'ESQUERRA
LA CRISI: REPOSTES PER L'ESQUERRA
a càrrec de Lluís Torró, diputat d'Esquerra Unida a les Corts Valencianes
DIJOUS 16 A LES 19.30 A LA SEU DEL PCPV DE CASTALLA, CARRER MIG Nº68
El pròxim dijous 16 de desembre tindrem un acte a la nostra seu, sobre la crisi econòmica i la postura de l'esquerra sobre aquesta. Les polítiques neoliberals que està aplicant tant el govern Espanyol del PSOE com el govern valencià del PP, són un retrocés dels drets laborals i socials de la classe treballadora, i com no carreguen a les esquenes dels treballadors les dures polítiques per eixir de la crisi que estan marcades per L'FMI i el Banc Mundial. Violant així la democràcia deixant que governen els mercats i no els governs que s'han triat.
A més, el diputat d'Esquerra Unida a les Corts Valencianes per la província d'Alacant, l'alcoià Lluís Torró ens donarà una serie de mesures i propostes per eixir de la crisi per l'esquerra. Unes propostes realistes que cap dels dos governs vol adoptar, ja que ataquen les grans empreses i els cupables de la crisi, mentre les seues polítiques són la defensa de les grans fortunes i interessos empresarials i bancaris.
El nostre propòsit era organitzar la xerrada-col·loqui a la casa de cultura, per ser un lloc més accessible i acondicionat, a més per fer-ho d'una manera més oberta. Però ja ens han denegat 3 vegades una sala per fer un acte, excusant-se en un ple de l'ajuntament on es va votar en contra de fer actes polítics a la casa de cultura quan no sigueren eleccions. Aquesta acta que sen's va dir que ens l'ensenyarien no ho han fet, mentre ells si fan actes polítics com entre altres coses, dur a periodistes de clara tendència de la dreta més consevadora com Isabel San Sebastián. Des del nostre punt de vista la casa de cultura ha d'estar oberta a tothom i a tot, la política és una part essencial de la societat, i el que volen ells és amagar debats i idees, i fer la política que fan de silló i silenci, creant així una visió a la gent de la política com a corruptela e ineficàcia. La política (social, electoral, ECONÒMICA...) deu estar sota les mans dels ciutadans i com no, ha d'estar al seu abast. Aboguem per la democràcia participativa.
PERQUÈ HI HA UNA EIXIDA SOCIAL DE LA CRISI!
QUE LA CRISI LA PAGUEN ELS RICS QUE L'HAN OCASIONADA!
MOVILITZA'T!
diumenge, 5 de desembre del 2010
LA CRISI: RESPOSTES PER L'ESQUERRA. DIJOUS 16 DE DESEMBRE A LES 19.30
LA CRISI: REPOSTES PER L'ESQUERRA
a càrrec de Lluís Torró, diputat d'Esquerra Unida a les Corts Valencianes
DIJOUS 16 A LES 19.30 A LA SEU DEL PCPV DE CASTALLA, CARRER MIG Nº68
El pròxim dijous 16 de desembre tindrem un acte a la nostra seu, sobre la crisi econòmica i la postura de l'esquerra sobre aquesta. Les polítiques neoliberals que està aplicant tant el govern Espanyol del PSOE com el govern valencià del PP, són un retrocés dels drets laborals i socials de la classe treballadora, i com no carreguen a les esquenes dels treballadors les dures polítiques per eixir de la crisi que estan marcades per L'FMI i el Banc Mundial. Violant així la democràcia deixant que governen els mercats i no els governs que s'han triat.
A més, el diputat d'Esquerra Unida a les Corts Valencianes per la província d'Alacant, l'alcoià Lluís Torró ens donarà una serie de mesures i propostes per eixir de la crisi per l'esquerra. Unes propostes realistes que cap dels dos governs vol adoptar, ja que ataquen les grans empreses i els cupables de la crisi, mentre les seues polítiques són la defensa de les grans fortunes i interessos empresarials i bancaris.
El nostre propòsit era organitzar la xerrada-col·loqui a la casa de cultura, per ser un lloc més accessible i acondicionat, a més per fer-ho d'una manera més oberta. Però ja ens han denegat 3 vegades una sala per fer un acte, excusant-se en un ple de l'ajuntament on es va votar en contra de fer actes polítics a la casa de cultura quan no sigueren eleccions. Aquesta acta que sen's va dir que ens l'ensenyarien no ho han fet, mentre ells si fan actes polítics com entre altres coses, dur a periodistes de clara tendència de la dreta més consevadora com Isabel San Sebastián. Des del nostre punt de vista la casa de cultura ha d'estar oberta a tothom i a tot, la política és una part essencial de la societat, i el que volen ells és amagar debats i idees, i fer la política que fan de silló i silenci, creant així una visió a la gent de la política com a corruptela e ineficàcia. La política (social, electoral, ECONÒMICA...) deu estar sota les mans dels ciutadans i com no, ha d'estar al seu abast. Aboguem per la democràcia participativa.
PERQUÈ HI HA UNA EIXIDA SOCIAL DE LA CRISI!
QUE LA CRISI LA PAGUEN ELS RICS QUE L'HAN OCASIONADA!
MOVILITZA'T!
dissabte, 27 de novembre del 2010
Enquesta sobre la presentació de la Candidatura d'Esquerra Unida a les pròximes eleccions locals
Des d'Esquerra Unida volem saber l'opinió de la ciutadania castelluda sobre la possible candidatura d'Esquerra Unida a les pròximes eleccions locals. Des de la nostra perspectiva i defensa de la democràcia participativa, creem que l'opinió de la gent és molt important, i més si es tracta del desenvolupament del nostre projecte.
PARTICIPA!!
dijous, 25 de novembre del 2010
Manifest del PCE davant el dia contra la violència de gènere
Des del PCE condemnem la violència de la qual són objecte les dones a molts àmbits de la vida. Aquest 25 de Novembre seguim denunciant que tres de cada quatre dones en el món han patit alguna vegada en la seua vida violència masclista (ONU).
Unes 5.000 dones moren assassinades pel codi de l'honor. I també hi ha altres víctimes que dia a dia pateixen una violència que no deixa petjada física, però sí psicològica: aquelles dones que aguanten les vexacions i humiliacions verbals per part de les seues parelles.
La violència té rostre de Dona: Situacions com que tres de cada quatre víctimes en ciutat Juárez són dones, que a Haití el nombre de violacions després del terratrèmol siga brutal, que les ablacions a Àfrica i fins i tot a Europa augmenten, que les agressions per exercir el dret a l'educació a Afganistan, que les dones assassinades a Espanya a les mans de les seues parelles o exparelles siguen més en el que portem d'any que en tot 2009, o les dades de l'Europol, que estimen que hi ha centenars de milers de víctimes de tracta d'éssers humans per a l'explotació sexual només a Europa, sent la immensa majoria de les víctimes dones i xiquetes mostren que la violència de gènere persisteix i fins i tot que amb la crisi augmenta en alguna de les seues facetes.
Des del PCE fem una crida a tots els governs i Institucions, sindicats, partits, en definitiva a tota la societat perquè acabem amb aquesta violència i la impunitat que se li atorga. La violència exercida contra les dones és una pandèmia que pot atacar a totes per igual, sense fronteres i independentment de la classe social.
A Espanya el passat 28 de juny, s'han complit cinc anys des que va entrar en vigor la Llei orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, llei que segueix sense abastar els aspectes estructurals de la violència sexista i que no conté les mesures efectives de detecció precoç, prevenció i accions educatives, ni els recursos necessaris per al seu desenvolupament.
La crisi i les retallades pressupostàries en polítiques socials, van a aconseguir un empitjorament en el camí cap a la igualtat real, amb l'agreujant de la supressió d'un Ministeri, que només representava el 0,03% dels Pressupostos Generals de l'Estat i de les polítiques d'igualtat que són una de les grans víctimes en les decisions anti-crisis d'aquest Govern de ZP.
Per al PCE és urgent la implementació d'una nova llei que exigisca a totes les institucions el desenvolupament de mesures que siguen veritablement integrals i transversals, que impliquen a tots els estaments socials i polítics, perquè aborden íntegrament la violència de gènere, sense limitar-se a la violència domestica, dotant-se de recursos materials, humans i econòmics suficients.
Unes 5.000 dones moren assassinades pel codi de l'honor. I també hi ha altres víctimes que dia a dia pateixen una violència que no deixa petjada física, però sí psicològica: aquelles dones que aguanten les vexacions i humiliacions verbals per part de les seues parelles.
La violència té rostre de Dona: Situacions com que tres de cada quatre víctimes en ciutat Juárez són dones, que a Haití el nombre de violacions després del terratrèmol siga brutal, que les ablacions a Àfrica i fins i tot a Europa augmenten, que les agressions per exercir el dret a l'educació a Afganistan, que les dones assassinades a Espanya a les mans de les seues parelles o exparelles siguen més en el que portem d'any que en tot 2009, o les dades de l'Europol, que estimen que hi ha centenars de milers de víctimes de tracta d'éssers humans per a l'explotació sexual només a Europa, sent la immensa majoria de les víctimes dones i xiquetes mostren que la violència de gènere persisteix i fins i tot que amb la crisi augmenta en alguna de les seues facetes.
Des del PCE fem una crida a tots els governs i Institucions, sindicats, partits, en definitiva a tota la societat perquè acabem amb aquesta violència i la impunitat que se li atorga. La violència exercida contra les dones és una pandèmia que pot atacar a totes per igual, sense fronteres i independentment de la classe social.
A Espanya el passat 28 de juny, s'han complit cinc anys des que va entrar en vigor la Llei orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, llei que segueix sense abastar els aspectes estructurals de la violència sexista i que no conté les mesures efectives de detecció precoç, prevenció i accions educatives, ni els recursos necessaris per al seu desenvolupament.
La crisi i les retallades pressupostàries en polítiques socials, van a aconseguir un empitjorament en el camí cap a la igualtat real, amb l'agreujant de la supressió d'un Ministeri, que només representava el 0,03% dels Pressupostos Generals de l'Estat i de les polítiques d'igualtat que són una de les grans víctimes en les decisions anti-crisis d'aquest Govern de ZP.
Per al PCE és urgent la implementació d'una nova llei que exigisca a totes les institucions el desenvolupament de mesures que siguen veritablement integrals i transversals, que impliquen a tots els estaments socials i polítics, perquè aborden íntegrament la violència de gènere, sense limitar-se a la violència domestica, dotant-se de recursos materials, humans i econòmics suficients.
divendres, 29 d’octubre del 2010
Marcelino, inmortal
Dicen que te has muerto, Marcelino. Dicen que te has muerto y lloran las calles, las avenidas, las plazas, las fábricas, las tapias, los diarios, los papeles, las casas, los coches, los vagones, las esquinas, los rincones, los parques, las sedes, las radios, las minas, las banderas, los libros,los campos, las hoces, los tornos, los martillos.
Y lloran las madres, los hijos, los abuelos, los padres, los tíos, los nietos, los ojos, las manos, las sienes, las bocas, los brazos, los puños. Lloran hasta las lágrimas, Marcelino.
Y se mueren de pena los árboles, las flores, la hierba, los pájaros. Se muere de pena hasta la muerte, Marcelino.
Dicen que te has muerto, Marcelino, pero no es cierto.
Quien te conoce sabe que volverás a tapar las calles, las avenidas, las plazas. Que renacerás en las manos del obrero y en el libro del estudiante. Que agitarás las fábricas, que inundarás las tapias, los diarios, los papeles, las radios.
No te has muerto Marcelino. Cuando se sequen las lágrimas y cuando se calmen las penas, lo sabrán las madres, los hijos, los nietos, las sienes, las bocas... y entonces habitarás las casas, entonarás los himnos, atronarás las sedes y nos apretarás, como siempre, los puños.
Editorial Larepublica.es
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Hui Dijous 21 a les 20.00 Cayo Lara a Alcoi
Cayo Lara, coordinador d'IU, Marga Sanz, coordinadora d'EUPV i Paco Agulló, portaveu d'EU-l'Entesa d'Alcoi, intervindran en un acte públic en el que es valorarà la situació pólítica actual i les alternatives d'EU a la crisi.
A més dels discursos polítcs, comptarem amb una breu actuació musical del grup alcoià BATÀ. Volem que l'acte també siga un senzill homenatge al nostre benvolgut Ovidi Montllor (cantant, actor, comunista, alcoià, ciutadà del món) en el 15è aniversari del seu decès.
Hora: dijous, 21 / octubre · 20:00 - 21:30
Lloc: Teatre Principal
Sant Tomàs, 5
dimecres, 6 d’octubre del 2010
La superioridad del capitalismo
Santiago Alba Rico
¿Qué es una crisis capitalista?
Veamos en primer lugar lo que no es una crisis capitalista.
Que haya 950 millones de hambrientos en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.
Que haya 4.750 millones de pobres en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.
Que haya 1.000 millones de desempleados en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.
Que más del 50% de la población mundial activa esté subempleada o trabaje en precario, eso no es una crisis capitalista.
Que el 45% de la población mundial no tenga acceso directo a agua potable, eso no es una crisis capitalista.
Que 3.000 millones de personas carezcan de acceso a servicios sanitarios mínimos, eso no es una crisis capitalista.
Que 113 millones de niños no tengan acceso a educación y 875 millones de adultos sigan siendo analfabetos, eso no es una crisis capitalista.
Que 12 millones de niños mueran todos los años a causa de enfermedades curables, eso no es una crisis capitalista.
Que 13 millones de personas mueran cada año en el mundo debido al deterioro del medio ambiente y al cambio climático, eso no es una crisis capitalista.
Que 16.306 especies están en peligro de extinción, entre ellas la cuarta parte de los mamíferos, no es una crisis capitalista.
Todo esto ocurría antes de la crisis. ¿Qué es, pues, una crisis capitalista? ¿Cuándo empieza una crisis capitalista?
Hablamos de crisis capitalista cuando matar de hambre a 950 millones de personas, mantener en la pobreza a 4700 millones, condenar al desempleo o la precariedad al 80% del planeta, dejar sin agua al 45% de la población mundial y al 50% sin servicios sanitarios, derretir los polos, denegar auxilio a los niños y acabar con los árboles y los osos, ya no es suficientemente rentable para 1.000 empresas multinacionales y 2.500.000 de millonarios.
Lo que demuestra la superior eficacia y resistencia del capitalismo es que todas estas calamidades humanas -que habrían invalidado cualquier otro sistema económico- no afectan a su credibilidad ni le impiden seguir funcionando a pleno rendimiento. Es precisamente su indiferencia mecánica la que lo vuelve natural, invulnerable, imprescindible. El socialismo no sobreviviría a este desprecio por el ser humano, como no sobrevivió en la Unión Soviética, porque está pensado precisamente para satisfacer sus necesidades; el capitalismo sobrevive y hasta se robustece con la desgracias humanas porque no está pensado para aliviarlas. Ningún otro sistema histórico ha producido más riqueza, ningún otro sistema histórico ha producido más destrucción. Basta considerar en paralelo estas dos líneas -la de la riqueza y la de la destrucción- para ponderar todo su valor y toda su magnificencia. Esta doble tarea, que es la suya, el capitalismo la hace mejor que nadie y en ese sentido su triunfo es inapelable: que haya cada vez más alimentos y cada vez más hambre, más medicinas y más enfermos, más casas vacías y más familias sin techo, más trabajo y más parados, más libros y más analfabetos, más derechos humanos y más crímenes contra la humanidad.
¿Por qué tenemos que salvar eso? ¿Por qué tiene que preocuparnos la crisis? ¿Por qué nos conviene encontrarle una solución? Las viejas metáforas del liberalismo se han revelado todas mendaces: la “mano invisible” que armonizaría los intereses privados y los colectivos cuenta monedas en una cámara blindada, el “goteo” que irrigaría las capas más bajas del subsuelo apenas si es capaz de llenar el cuenco de una mano, el “ascensor” que bajaría cada vez más deprisa a rescatar gente de la planta baja se ha quedado con las puertas abiertas en el piso más alto. Las soluciones que proponen, y aplicarán, los gobernantes del planeta prolongan, en cualquier caso, la lógica inmanente del beneficio ampliado como condición de supervivencia estructural: privatización de fondos públicos, prolongación de la jornada laboral, despido libre, disminución del gasto social, desgravación fiscal a los empresarios. Es decir, si las cosas no van bien es porque no van peor. Es decir, si no son rentables 950 millones de hambrientos, habrá que doblar la cifra. El capitalismo consiste en eso: antes de la crisis condena a la pobreza a 4.700 millones de seres humanos; en tiempos de crisis, para salir de ella, sólo puede aumentar las tasas de ganancia aumentando el número de sus víctimas. Si se trata de salvar el capitalismo -con su enorme capacidad para producir riqueza privada con recursos públicos- debemos aceptar los sacrificios humanos, primero en otros países lejos de nosotros, después quizás también en los barrios vecinos, después incluso en la casa de enfrente, confiando en que nuestra cuenta bancaria, nuestro puesto de trabajo, nuestra televisión y nuestro ipod no entren en el sorteo de la superior eficacia capitalista. Los que tenemos algo podemos perderlo todo; nos conviene, por tanto, volver cuanto antes a la normalidad anterior a la crisis, a sus muertos en-otra-parte y a sus desgraciados sin-ninguna-esperanza.
Un sistema que, cuando no tiene problemas, excluye de una vida digna a la mitad del planeta y que soluciona los que tiene amenazando a la otra mitad, funciona sin duda perfectamente, grandiosamente, con recursos y fuerzas sin precedentes, pero se parece más a un virus que a una sociedad. Puede preocuparnos que el virus tenga problemas para reproducirse o podemos pensar, más bien, que el virus es precisamente nuestro problema. El problema no es la crisis del capitalismo, no, sino el capitalismo mismo. Y el problema es que esta crisis reveladora, potencialmente aprovechable para la emancipación, alcanza a una población sin conciencia y a una izquierda sin una alternativa elaborada. Se equivoque o no Wallerstein en su pronóstico sobre el fin del capitalismo, tiene razón sin duda en el diagnóstico antropológico. En un mundo con muchas armas y pocas ideas, con mucho dolor y poca organización, con mucho miedo y poco compromiso -el mundo que ha producido el capitalismo- la barbarie se ofrece mucho más verosímil que el socialismo.
Por eso hay que auparse en los islotes de conciencia y en los grumos de organización. Cuba bloqueada, Cuba azotada por los vientos, Cuba pobre, Cuba incómoda, Cuba a veces equivocada, Cuba improvisada, Cuba disciplinada, Cuba resistente, Cuba ilustrada, Cuba siempre humana, mantiene abierta una tercera vía, hoy más necesaria que nunca, entre el capitalismo y la barbarie. Si no podemos ayudarla, podemos al menos ayudarnos a nosotros mismos pensando en ella con alivio y agradecimiento.
www.rebelion.org
¿Qué es una crisis capitalista?
Veamos en primer lugar lo que no es una crisis capitalista.
Que haya 950 millones de hambrientos en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.
Que haya 4.750 millones de pobres en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.
Que haya 1.000 millones de desempleados en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.
Que más del 50% de la población mundial activa esté subempleada o trabaje en precario, eso no es una crisis capitalista.
Que el 45% de la población mundial no tenga acceso directo a agua potable, eso no es una crisis capitalista.
Que 3.000 millones de personas carezcan de acceso a servicios sanitarios mínimos, eso no es una crisis capitalista.
Que 113 millones de niños no tengan acceso a educación y 875 millones de adultos sigan siendo analfabetos, eso no es una crisis capitalista.
Que 12 millones de niños mueran todos los años a causa de enfermedades curables, eso no es una crisis capitalista.
Que 13 millones de personas mueran cada año en el mundo debido al deterioro del medio ambiente y al cambio climático, eso no es una crisis capitalista.
Que 16.306 especies están en peligro de extinción, entre ellas la cuarta parte de los mamíferos, no es una crisis capitalista.
Todo esto ocurría antes de la crisis. ¿Qué es, pues, una crisis capitalista? ¿Cuándo empieza una crisis capitalista?
Hablamos de crisis capitalista cuando matar de hambre a 950 millones de personas, mantener en la pobreza a 4700 millones, condenar al desempleo o la precariedad al 80% del planeta, dejar sin agua al 45% de la población mundial y al 50% sin servicios sanitarios, derretir los polos, denegar auxilio a los niños y acabar con los árboles y los osos, ya no es suficientemente rentable para 1.000 empresas multinacionales y 2.500.000 de millonarios.
Lo que demuestra la superior eficacia y resistencia del capitalismo es que todas estas calamidades humanas -que habrían invalidado cualquier otro sistema económico- no afectan a su credibilidad ni le impiden seguir funcionando a pleno rendimiento. Es precisamente su indiferencia mecánica la que lo vuelve natural, invulnerable, imprescindible. El socialismo no sobreviviría a este desprecio por el ser humano, como no sobrevivió en la Unión Soviética, porque está pensado precisamente para satisfacer sus necesidades; el capitalismo sobrevive y hasta se robustece con la desgracias humanas porque no está pensado para aliviarlas. Ningún otro sistema histórico ha producido más riqueza, ningún otro sistema histórico ha producido más destrucción. Basta considerar en paralelo estas dos líneas -la de la riqueza y la de la destrucción- para ponderar todo su valor y toda su magnificencia. Esta doble tarea, que es la suya, el capitalismo la hace mejor que nadie y en ese sentido su triunfo es inapelable: que haya cada vez más alimentos y cada vez más hambre, más medicinas y más enfermos, más casas vacías y más familias sin techo, más trabajo y más parados, más libros y más analfabetos, más derechos humanos y más crímenes contra la humanidad.
¿Por qué tenemos que salvar eso? ¿Por qué tiene que preocuparnos la crisis? ¿Por qué nos conviene encontrarle una solución? Las viejas metáforas del liberalismo se han revelado todas mendaces: la “mano invisible” que armonizaría los intereses privados y los colectivos cuenta monedas en una cámara blindada, el “goteo” que irrigaría las capas más bajas del subsuelo apenas si es capaz de llenar el cuenco de una mano, el “ascensor” que bajaría cada vez más deprisa a rescatar gente de la planta baja se ha quedado con las puertas abiertas en el piso más alto. Las soluciones que proponen, y aplicarán, los gobernantes del planeta prolongan, en cualquier caso, la lógica inmanente del beneficio ampliado como condición de supervivencia estructural: privatización de fondos públicos, prolongación de la jornada laboral, despido libre, disminución del gasto social, desgravación fiscal a los empresarios. Es decir, si las cosas no van bien es porque no van peor. Es decir, si no son rentables 950 millones de hambrientos, habrá que doblar la cifra. El capitalismo consiste en eso: antes de la crisis condena a la pobreza a 4.700 millones de seres humanos; en tiempos de crisis, para salir de ella, sólo puede aumentar las tasas de ganancia aumentando el número de sus víctimas. Si se trata de salvar el capitalismo -con su enorme capacidad para producir riqueza privada con recursos públicos- debemos aceptar los sacrificios humanos, primero en otros países lejos de nosotros, después quizás también en los barrios vecinos, después incluso en la casa de enfrente, confiando en que nuestra cuenta bancaria, nuestro puesto de trabajo, nuestra televisión y nuestro ipod no entren en el sorteo de la superior eficacia capitalista. Los que tenemos algo podemos perderlo todo; nos conviene, por tanto, volver cuanto antes a la normalidad anterior a la crisis, a sus muertos en-otra-parte y a sus desgraciados sin-ninguna-esperanza.
Un sistema que, cuando no tiene problemas, excluye de una vida digna a la mitad del planeta y que soluciona los que tiene amenazando a la otra mitad, funciona sin duda perfectamente, grandiosamente, con recursos y fuerzas sin precedentes, pero se parece más a un virus que a una sociedad. Puede preocuparnos que el virus tenga problemas para reproducirse o podemos pensar, más bien, que el virus es precisamente nuestro problema. El problema no es la crisis del capitalismo, no, sino el capitalismo mismo. Y el problema es que esta crisis reveladora, potencialmente aprovechable para la emancipación, alcanza a una población sin conciencia y a una izquierda sin una alternativa elaborada. Se equivoque o no Wallerstein en su pronóstico sobre el fin del capitalismo, tiene razón sin duda en el diagnóstico antropológico. En un mundo con muchas armas y pocas ideas, con mucho dolor y poca organización, con mucho miedo y poco compromiso -el mundo que ha producido el capitalismo- la barbarie se ofrece mucho más verosímil que el socialismo.
Por eso hay que auparse en los islotes de conciencia y en los grumos de organización. Cuba bloqueada, Cuba azotada por los vientos, Cuba pobre, Cuba incómoda, Cuba a veces equivocada, Cuba improvisada, Cuba disciplinada, Cuba resistente, Cuba ilustrada, Cuba siempre humana, mantiene abierta una tercera vía, hoy más necesaria que nunca, entre el capitalismo y la barbarie. Si no podemos ayudarla, podemos al menos ayudarnos a nosotros mismos pensando en ella con alivio y agradecimiento.
www.rebelion.org
dimarts, 14 de setembre del 2010
Alfredo Albornos: “el 29-S comença una lluita que anem a guanyar”
Prop de 200 persones van abarrotar aquest cap de setmana la recentment inaugurada seu d'Esquerra Unida del País Valencià, on es va celebrar un acte a favor de la Vaga General del pròxim 29 de Setembre, convocat pel Partit Comunista del País Valencià i en el qual va participar el Secretari General del Partit Comunista d'Espanya, José Luís Centella, el Secretari General del PCPV, Alfredo Albornos i el Secretari General de les Joventuts Comunistes del País Valencià, Rubén Nebra. A l'acte van assistir també representants de Comissions Obreres i de la Intersindical.
En un ambient d'optimisme entre els assistents davant la celebració de l'atur general, Nebra va alertar que la joventut ha sigut en aquesta crisi la principal víctima de l'atur, on en el País Valencià aconsegueix xifres desorbitades entre aquest sector de la població.
Per la seua banda, Alfredo Albornos va advertir que els comunistes no accepten “la reforma laboral del PSOE”, ni tampoc “les polítiques que al el País Valencià aplica el Partit Popular”. Albornos va criticar que avui la socialdemocracia i la dreta advoquen per un mateix objectiu, “incrementar els beneficis de la gran banca i la patronal”.
El líder dels comunistes valencians va recordar a més que al País Valencià s'està per sobre de totes les mitjanes estatals: “més atur, menys salaris, més temporalitat, menys cobertures socials, pensions més baixes, pitjor sanitat...”.
Per Albornos, els objectius de la reforma laboral del Govern “és donar l'espenta definitiva al desenvolupament dels plans privats de jubilació”. “És una reforma cruel, no acceptable i tira tota la càrrega de la crisi sobre els muscles dels treballadors i treballadores”. A més “tira per terra les conquestes laborals que s'havien aconseguit amb la lluita dels treballadors”.
El Secretari General del PCPV va avisar que “el 29-S comença una lluita, que anem a guanyar”.
divendres, 27 d’agost del 2010
El PCE proposa una iniciativa cívica per a exigir la retirada de les tropes espanyoles d'Afganistan
Secretaria de comunicació del PCE /25 agost 10
Centella equipara al Govern de Zapatero amb les pitjors decisions del Govern d'Aznar en matèria d'intervencions militars
El Secretari General del Partit Comunista d'Espanya, José Luis Centella, ha mostrat la seua solidaritat amb la família dels Guàrdies Civils i l'intèrpret morts a Afganistan, sumant-se al dolor que causa una mort inútil en una missió cada vegada més clarament de guerra. També anuncia que durant els mesos de setembre i octubre promourà una iniciativa ciutadana per a portar al Parlament el debat sobre la necessitat de retirar les tropes d'Afganistan
En conseqüència, el PCE reitera la seua postura contrària a la presència de tropes espanyoles a Afganistan i recorda que la decisió de l'OTAN d'impulsar una Guerra oberta a Afganistan implica a les nostres tropes en una Guerra d'ocupació similar a la qual es va viure a l'Iraq i que els incidents produïts després de la mort dels ciutadans espanyols posen en evidència l'absurd de continuar sent partícips d'aquesta operació.
Per a Centella “la gravetat de les decisions de l'OTAN i la conformitat amb la qual està actuant el Govern espanyol és similar a la presa per Bush, Blair i Aznar en decidir iniciar la Guerra de l'Iraq” i equipara al Govern de Zapatero amb les pitjors decisions del Govern d'Aznar en matèria d'intervencions militars d'Espanya en l'exterior, fent-li responsable de les seues conseqüències.
Segons el Secretari General del PCE “la decisió de l'OTAN d'incrementar les accions militars a Afganistan posa de manifest, d'una banda el fracàs de l'anomenada operació llibertat duradora, que ni ha acabat amb els talibans afganesos ni molt menys ha detingut als caps d'Al-Quaeda i, d'altra banda, deixa clar l'objectiu que tenien les tropes de l'OTAN que no era altre que l'ocupació del país en funció dels interessos dels EUA per a controlar els recursos naturals de la zona”.
En aquest sentit, el PCE denuncia que al contrari del que el Govern vol fer veure l'opinió publica, les nostres tropes a Afganistan no compleixen una missió humanitària, ja que els soldats no han sigut enviats perquè eixe país requereix ajuda humanitària amb particular urgència. La realitat és que en el món hi ha molts països que reclamen ajuda de forma molt més peremptòria, com és el cas de gran part de continent africà amb centenars de morts diàries per fam, que podien ser pal·liades si se li dedicaren una part dels fons militars que s'estan gastant a Afganistan.
Per al PCE tampoc es pot dir que les nostres tropes estan tractant d'ajudar a crear un Estat democràtic i lliure, perquè la realitat és que a Afganistan no s'està creant una democràcia que vaja mes allà d'un simulacre d'eleccions, gens lliures per cert, ja que els suports locals que va aconseguir Washington per a desencadenar la guerra i enderrocar als seus antics aliats, els talibans, no tenen cap inclinació ni a la llibertat ni a la democràcia, ni molt menys a la justícia social. RAWA, una organització de dones afganeses, ha manifestat en diverses ocasions que els actuals governants són «talibans sense barba». Els que els diferencia, amén d'un reaccionarisme menys rígid que segueix mantenint a la dona sota el burka i que és tan corrupte o més que l'anterior règim, és el seu servilisme davant els interessos nord-americans.
Centella equipara al Govern de Zapatero amb les pitjors decisions del Govern d'Aznar en matèria d'intervencions militars
El Secretari General del Partit Comunista d'Espanya, José Luis Centella, ha mostrat la seua solidaritat amb la família dels Guàrdies Civils i l'intèrpret morts a Afganistan, sumant-se al dolor que causa una mort inútil en una missió cada vegada més clarament de guerra. També anuncia que durant els mesos de setembre i octubre promourà una iniciativa ciutadana per a portar al Parlament el debat sobre la necessitat de retirar les tropes d'Afganistan
En conseqüència, el PCE reitera la seua postura contrària a la presència de tropes espanyoles a Afganistan i recorda que la decisió de l'OTAN d'impulsar una Guerra oberta a Afganistan implica a les nostres tropes en una Guerra d'ocupació similar a la qual es va viure a l'Iraq i que els incidents produïts després de la mort dels ciutadans espanyols posen en evidència l'absurd de continuar sent partícips d'aquesta operació.
Per a Centella “la gravetat de les decisions de l'OTAN i la conformitat amb la qual està actuant el Govern espanyol és similar a la presa per Bush, Blair i Aznar en decidir iniciar la Guerra de l'Iraq” i equipara al Govern de Zapatero amb les pitjors decisions del Govern d'Aznar en matèria d'intervencions militars d'Espanya en l'exterior, fent-li responsable de les seues conseqüències.
Segons el Secretari General del PCE “la decisió de l'OTAN d'incrementar les accions militars a Afganistan posa de manifest, d'una banda el fracàs de l'anomenada operació llibertat duradora, que ni ha acabat amb els talibans afganesos ni molt menys ha detingut als caps d'Al-Quaeda i, d'altra banda, deixa clar l'objectiu que tenien les tropes de l'OTAN que no era altre que l'ocupació del país en funció dels interessos dels EUA per a controlar els recursos naturals de la zona”.
En aquest sentit, el PCE denuncia que al contrari del que el Govern vol fer veure l'opinió publica, les nostres tropes a Afganistan no compleixen una missió humanitària, ja que els soldats no han sigut enviats perquè eixe país requereix ajuda humanitària amb particular urgència. La realitat és que en el món hi ha molts països que reclamen ajuda de forma molt més peremptòria, com és el cas de gran part de continent africà amb centenars de morts diàries per fam, que podien ser pal·liades si se li dedicaren una part dels fons militars que s'estan gastant a Afganistan.
Per al PCE tampoc es pot dir que les nostres tropes estan tractant d'ajudar a crear un Estat democràtic i lliure, perquè la realitat és que a Afganistan no s'està creant una democràcia que vaja mes allà d'un simulacre d'eleccions, gens lliures per cert, ja que els suports locals que va aconseguir Washington per a desencadenar la guerra i enderrocar als seus antics aliats, els talibans, no tenen cap inclinació ni a la llibertat ni a la democràcia, ni molt menys a la justícia social. RAWA, una organització de dones afganeses, ha manifestat en diverses ocasions que els actuals governants són «talibans sense barba». Els que els diferencia, amén d'un reaccionarisme menys rígid que segueix mantenint a la dona sota el burka i que és tan corrupte o més que l'anterior règim, és el seu servilisme davant els interessos nord-americans.
dimarts, 3 d’agost del 2010
Esquerra Unida-l’Entesa demana una junta de portaveus de l’Ajuntament d’Alcoi per a tractar el tema de la paralització de l’autovia
Agulló considera que la creació d’un front comú i les aportacions dels diferents grups polítics donaria força a la reivindicació de la ciutat davant el Ministeri de Foment
La paralització de l’autovia i en concret el tram del barranc de la Batalla ha demostrat quina es la sensibilitat del Ministeri cap a les nostres comarques. El portaveu d’esquerres, Francesc Agulló, considera que “el retràs en el finançament és un error per part del govern central. Estem parlant d’una infrastructura que disposava d’un calendari d’execució i finançament, i també d’un compromís anunciat pel mateix ministre de no afectar-la amb els retalls econòmics”.
Aquest dies està anunciant-se que els alcaldes de Cocentaina, Muro i Alcoi volen fer un front comú per a exigir l’execució de l’autovia. També l’alcalde d’Alcoi ha anunciat que vol reunir-se amb la subdelegada del govern. Esquerra Unida-l’Entesa pensa que “totes les accions unitàries són importants davant exigir el compliment de les inversions en matèria d’infrastructures. El nostre territori ha patit les conseqüències de la manca d’inversions per part de les administracions públiques durant dècades: l’autovia és un exemple però el tema del tren és un altre exemple clamorós de la deixadesa del govern central i la Generalitat. Farà uns mesos vam demanar en el saló de plens un front comú per a exigir la intervenció en el ferrocarril Alcoi-Xàtiva, però el PP va votar en contra”.
Agulló aprofita per a mostrar la seua preocupació davant el tema de l’autovia: “L’alcalde anuncia una reunió amb la subdelegació del govern. Ara davant la importància del tema seria convenient fer una junta de portaveus de l’Ajuntament d’Alcoi per a marcar una agenda comú. Tots els partits polítics de la ciutat compartim la necessitat d’acabar la infrastructura i seria convenient sumar esforços. La ciutadania espera dels seus representants públics accions conjuntes que superen les divergències polítiques. Nosaltres pensem que el cas de l’autovia no es pot emprar com un element d’enfrontament polític sinó com a element d’unió. Esperem que l’alcalde convoque una junta de portaveus per poder aportar accions entre tots i conèixer no sols l’opinió del govern municipal sinó també l’opinió del PSOE”.
Alcoi, 3 d’agost de 2010
GABINET DE PREMSA D’EU-L’ENTESA D’ALCOI
La paralització de l’autovia i en concret el tram del barranc de la Batalla ha demostrat quina es la sensibilitat del Ministeri cap a les nostres comarques. El portaveu d’esquerres, Francesc Agulló, considera que “el retràs en el finançament és un error per part del govern central. Estem parlant d’una infrastructura que disposava d’un calendari d’execució i finançament, i també d’un compromís anunciat pel mateix ministre de no afectar-la amb els retalls econòmics”.
Aquest dies està anunciant-se que els alcaldes de Cocentaina, Muro i Alcoi volen fer un front comú per a exigir l’execució de l’autovia. També l’alcalde d’Alcoi ha anunciat que vol reunir-se amb la subdelegada del govern. Esquerra Unida-l’Entesa pensa que “totes les accions unitàries són importants davant exigir el compliment de les inversions en matèria d’infrastructures. El nostre territori ha patit les conseqüències de la manca d’inversions per part de les administracions públiques durant dècades: l’autovia és un exemple però el tema del tren és un altre exemple clamorós de la deixadesa del govern central i la Generalitat. Farà uns mesos vam demanar en el saló de plens un front comú per a exigir la intervenció en el ferrocarril Alcoi-Xàtiva, però el PP va votar en contra”.
Agulló aprofita per a mostrar la seua preocupació davant el tema de l’autovia: “L’alcalde anuncia una reunió amb la subdelegació del govern. Ara davant la importància del tema seria convenient fer una junta de portaveus de l’Ajuntament d’Alcoi per a marcar una agenda comú. Tots els partits polítics de la ciutat compartim la necessitat d’acabar la infrastructura i seria convenient sumar esforços. La ciutadania espera dels seus representants públics accions conjuntes que superen les divergències polítiques. Nosaltres pensem que el cas de l’autovia no es pot emprar com un element d’enfrontament polític sinó com a element d’unió. Esperem que l’alcalde convoque una junta de portaveus per poder aportar accions entre tots i conèixer no sols l’opinió del govern municipal sinó també l’opinió del PSOE”.
Alcoi, 3 d’agost de 2010
GABINET DE PREMSA D’EU-L’ENTESA D’ALCOI
diumenge, 1 d’agost del 2010
Per al PCE, la reforma laboral és una declaració de guerra contra els treballadors
Secretaria de comunicació del PCE/ 30 de juliol 10
(Madrid, 30 de juliol). "El text aprovat pel PSOE en la Comissió d'Economia del Congrés és una declaració de guerra contra els treballadors, i una traïció a qui van cridar un dia "Zapatero no ens falles". El text ha donat un pas més per a portar a terme la major retallada social de la història d'Espanya. L'únic objectiu de les mesures aprovades és abaratir l'acomiadament i desmantellar el poc Estat de Benestar que s'havia aconseguit conquistar a Espanya, i tot això per a afavorir als grans empresaris i a la banca", segons va declarar aquest matí José Luis Centella, Secretari General del PCE.
El PCE denúncia que mentre milions de persones han perdut les seues ocupacions, i centenars de milers els seus habitatges, els bancs, en canvi, han guanyat 32.000 milions d'euros entre 2008 i 2009, i que, davant tal injustícia, la resposta de Zapatero siga imposar més retallades per mitjà de la congelació de les pensions, la reforma laboral i la preparació dels pressupostos més restrictius de la democràcia. El passat 16 de juny, el Govern del PSOE va aprovar el decret d'una reforma laboral que té un sol objectiu: abaratir l'acomiadament per a afavorir als empresaris. Per si no fos poc, ara la reforma laboral s'endureix encara més al seu pas pel congrés i amplia els supòsits en els quals els empresaris poden acomiadar improcedentment als treballadors amb una indemnització de 33 dies, alhora que facilita els acomiadaments per causes econòmiques, la indemnització de les quals serà de 20 dies de salari per cada any treballat, en lloc dels 45 dies que hi ha ara.
Els comunistes espanyols alerten que amb aquesta reforma laboral augmentarà l'atur, alhora que converteix a tots els treballadors en precaris, a l'imposar la generalització d'un contracte amb un acomiadament més barat, discrecional a voluntat de l'empresari, i pràcticament sense indemnització. Aquestes són mesures que faciliten l'acomiadament del que té ocupació i que no acabaran amb l'atur.
Però la reforma laboral, segons el Partit Comunista d'Espanya, no és l'última concessió del Govern a la dreta política i econòmica, ja que els Pressupostos Generals de l'Estat van a suposar una volta més de rosca en una política basada en les retallades d'inversions en lloc de tractar d'ampliar els ingressos de l'Estat cercant els diners on està, que és en els comptes de beneficis dels bancs i en els paradisos fiscals amb els quals el govern es mostra tolerant.
Per tot açò, José Luis Centella denuncia que el Govern menteix quan afirma que no hi ha altra possibilitat per a eixir de la crisi que acostar el muscle entre tots. El Secretari General manté que la crisi l'han de pagar qui l'han creat, i no els treballadors, i per això la prioritat ha de ser l'ocupació i els drets socials, i no el benefici de la banca.
Per al PCE, la Vaga General del 29 de setembre ha de donar la volta a aquesta política, com va ocórrer en les anteriors vagues generals, tant les realitzades contra governs del PSOE com del PP.
Alternativa Social i Anticapitalista (ASA)
Per això, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) va a desenvolupar una campanya plantejant la necessitat de la unitat de l'esquerra per una Alternativa Social i Anticapitalista (ASA) a la crisi, per mitjà de la defensa de les següents iniciatives: La lluita per la plena ocupació, les 35 hores setmanals, i la universalització dels drets socials exigibles per Llei; la defensa de l'Estat social i del sistema públic de pensions; la democratització de l'economia i la participació dels treballadors en l'empresa; l'aposta per un canvi de model productiu i d'organització del treball basat en la sostenibilitat social i mitjà-ambiental; el suport a una reforma fiscal progressiva que obligue a pagar impostos a la banca, les grans rendes i als poderosos; i la defensa d'una banca pública i la reforma de la Llei Hipotecària.
Aquesta campanya tindrà el seu eix en la Festa que el PCE celebrarà els dies 17, 18 i 19 de setembre en San Fernando d'Henares (Madrid) i cercarà el major suport a la Vaga General convocada pels sindicats per al 29 de Setembre.
(Madrid, 30 de juliol). "El text aprovat pel PSOE en la Comissió d'Economia del Congrés és una declaració de guerra contra els treballadors, i una traïció a qui van cridar un dia "Zapatero no ens falles". El text ha donat un pas més per a portar a terme la major retallada social de la història d'Espanya. L'únic objectiu de les mesures aprovades és abaratir l'acomiadament i desmantellar el poc Estat de Benestar que s'havia aconseguit conquistar a Espanya, i tot això per a afavorir als grans empresaris i a la banca", segons va declarar aquest matí José Luis Centella, Secretari General del PCE.
El PCE denúncia que mentre milions de persones han perdut les seues ocupacions, i centenars de milers els seus habitatges, els bancs, en canvi, han guanyat 32.000 milions d'euros entre 2008 i 2009, i que, davant tal injustícia, la resposta de Zapatero siga imposar més retallades per mitjà de la congelació de les pensions, la reforma laboral i la preparació dels pressupostos més restrictius de la democràcia. El passat 16 de juny, el Govern del PSOE va aprovar el decret d'una reforma laboral que té un sol objectiu: abaratir l'acomiadament per a afavorir als empresaris. Per si no fos poc, ara la reforma laboral s'endureix encara més al seu pas pel congrés i amplia els supòsits en els quals els empresaris poden acomiadar improcedentment als treballadors amb una indemnització de 33 dies, alhora que facilita els acomiadaments per causes econòmiques, la indemnització de les quals serà de 20 dies de salari per cada any treballat, en lloc dels 45 dies que hi ha ara.
Els comunistes espanyols alerten que amb aquesta reforma laboral augmentarà l'atur, alhora que converteix a tots els treballadors en precaris, a l'imposar la generalització d'un contracte amb un acomiadament més barat, discrecional a voluntat de l'empresari, i pràcticament sense indemnització. Aquestes són mesures que faciliten l'acomiadament del que té ocupació i que no acabaran amb l'atur.
Però la reforma laboral, segons el Partit Comunista d'Espanya, no és l'última concessió del Govern a la dreta política i econòmica, ja que els Pressupostos Generals de l'Estat van a suposar una volta més de rosca en una política basada en les retallades d'inversions en lloc de tractar d'ampliar els ingressos de l'Estat cercant els diners on està, que és en els comptes de beneficis dels bancs i en els paradisos fiscals amb els quals el govern es mostra tolerant.
Per tot açò, José Luis Centella denuncia que el Govern menteix quan afirma que no hi ha altra possibilitat per a eixir de la crisi que acostar el muscle entre tots. El Secretari General manté que la crisi l'han de pagar qui l'han creat, i no els treballadors, i per això la prioritat ha de ser l'ocupació i els drets socials, i no el benefici de la banca.
Per al PCE, la Vaga General del 29 de setembre ha de donar la volta a aquesta política, com va ocórrer en les anteriors vagues generals, tant les realitzades contra governs del PSOE com del PP.
Alternativa Social i Anticapitalista (ASA)
Per això, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) va a desenvolupar una campanya plantejant la necessitat de la unitat de l'esquerra per una Alternativa Social i Anticapitalista (ASA) a la crisi, per mitjà de la defensa de les següents iniciatives: La lluita per la plena ocupació, les 35 hores setmanals, i la universalització dels drets socials exigibles per Llei; la defensa de l'Estat social i del sistema públic de pensions; la democratització de l'economia i la participació dels treballadors en l'empresa; l'aposta per un canvi de model productiu i d'organització del treball basat en la sostenibilitat social i mitjà-ambiental; el suport a una reforma fiscal progressiva que obligue a pagar impostos a la banca, les grans rendes i als poderosos; i la defensa d'una banca pública i la reforma de la Llei Hipotecària.
Aquesta campanya tindrà el seu eix en la Festa que el PCE celebrarà els dies 17, 18 i 19 de setembre en San Fernando d'Henares (Madrid) i cercarà el major suport a la Vaga General convocada pels sindicats per al 29 de Setembre.
dimecres, 7 de juliol del 2010
ESQUERRA UNIDA DEMANA LA DIMISSIÓ IMMEDIATA DE JOSE JOAQUIN RIPOLL COM A PRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ
Marga Sanz: “La corrupció esguita un Partit Popular absolutament podrit”
La coordinadora d’EUPV i diputada autonòmica ha assenyalat que el registre que s’ha produït aquest matí per part de la Policia Nacional de la Diputació d’Alacant, l’Ajuntament d’Oriola, diverses empreses i el domicili del propi president de la institució provincial, José Joaquin Ripoll, “són fets gravíssims que mereixen la dimissió fulminant de Ripoll. No es pot permetre ni un segon més aquesta voràgine de casos de corrupció protagonitzats pel PP, sense que no es prenguen mesures de depuració d’immediat”
Sanz exigeix al PP valencià que abandone “els nivells de desprestigi als que està sometent la política, permetent el manteniment dels seus càrrecs públics de primera línia – com és el cas de Ripoll ara, Fabra o del propi Camps – mentre estan implicats en casos de corrupció gravíssim”.
Esquerra Unida considera que el PP “ja no pot oferir als ciutadans una imatge de transparència i honradesa. Tot el que vegem és un trencaclosques molt ben confeccionat de relacions amb empresaris vinculats a la trama Gürtel, de lligams amb negocis sospitosos, de presumptes delictes de finançament irregular del PP, de concessions a dit, de malversació de fons, de suborn, i d’un llarg etcètera més. El PP està podrit”, critica Sanz.
La dirigent d’esquerres insta al Partit Popular “a no copiar el model que han instaurat en Castelló, amb el president de la Diputació, Carlos Fabra; és a dir, esperem que Ripoll abandone ja al seu càrrec com a mesura de responsabilitat política, al marge del ritme que porte la investigació. Volem una Diputació d’Alacant, a l’igual que la de Castelló, transparent i lliure de qualsevol sospita”.
La coordinadora d’EUPV i diputada autonòmica ha assenyalat que el registre que s’ha produït aquest matí per part de la Policia Nacional de la Diputació d’Alacant, l’Ajuntament d’Oriola, diverses empreses i el domicili del propi president de la institució provincial, José Joaquin Ripoll, “són fets gravíssims que mereixen la dimissió fulminant de Ripoll. No es pot permetre ni un segon més aquesta voràgine de casos de corrupció protagonitzats pel PP, sense que no es prenguen mesures de depuració d’immediat”
Sanz exigeix al PP valencià que abandone “els nivells de desprestigi als que està sometent la política, permetent el manteniment dels seus càrrecs públics de primera línia – com és el cas de Ripoll ara, Fabra o del propi Camps – mentre estan implicats en casos de corrupció gravíssim”.
Esquerra Unida considera que el PP “ja no pot oferir als ciutadans una imatge de transparència i honradesa. Tot el que vegem és un trencaclosques molt ben confeccionat de relacions amb empresaris vinculats a la trama Gürtel, de lligams amb negocis sospitosos, de presumptes delictes de finançament irregular del PP, de concessions a dit, de malversació de fons, de suborn, i d’un llarg etcètera més. El PP està podrit”, critica Sanz.
La dirigent d’esquerres insta al Partit Popular “a no copiar el model que han instaurat en Castelló, amb el president de la Diputació, Carlos Fabra; és a dir, esperem que Ripoll abandone ja al seu càrrec com a mesura de responsabilitat política, al marge del ritme que porte la investigació. Volem una Diputació d’Alacant, a l’igual que la de Castelló, transparent i lliure de qualsevol sospita”.
dilluns, 28 de juny del 2010
IU reúne a miles de personas en la capital contra los recortes y por una salida social a la crisis
Domingo, 27 de Jun de 2010
(EUROPA PRESS) Izquierda Unida reunió hoy a miles de personas que se manifestaron desde la Puerta de Toledo hasta la Plaza Mayor de Madrid para criticar las medidas de recorte del déficit del Gobierno central y en favor de una salida social a la crisis.
La manifestación, que venía a cerrar un fin de semana marcado por la I Asamblea de Refundación de IU, comenzó a las 12 horas en la Puerta de Toledo, para subir por la calle Toledo hasta la céntrica Plaza Mayor, donde dirigentes de la formación realizaron discursos ante miles de personas que portaban pancartas y banderas de IU.
La primera en hablar fue la diputada regional de IU en la Asamblea de Madrid Eulalia Vaquero, que pronunció un discurso en nombre del coordinador general de la formación en Madrid, Gregorio Gordo, con problemas de garganta. Vaquero rechazó las medidas de ajuste, que responden a "los intereses de los mercaderes y especuladores internacionales y nacionales sin escrúpulos, y que han necesitado también del brazo ejecutor del Gobierno de Zapatero y del PSOE".
En este sentido, criticó que el Gobierno socialista "ha firmado las medidas más antisociales de toda la Unión Europea", y ellas en la dirección de "ir contra los derechos laborales y sociales de los trabajadores y contra los derechos de la ciudadanía".
Además, se refirió a la situación en la Comunidad de Madrid, a su juicio, el "epicentro del huracán de las políticas neoliberales por el Gobierno de Esperanza Aguirre, quien ha pasado de ser la admiradora de Margaret Tatcher a la ejecutora de su ideología más dura".
Por su parte, el secretario general del Partido Comunista, José Luis Centella, aseguró que "hay otro camino al que ha elegido el presidente del Gobierno", y que es de "estar con la gente, con los trabajadores, plantear alternativas sociales a la crisis, y es la clave".
Además, se refirió a la próxima huelga general convocada para el 29 de septiembre, de la que dijo que "deben pararse hasta los semáforos". "La huelga servirá para decir a Zapatero que se ha equivocado, que ha escogido el camino equivocado y este país va a ir por el camino de la izquierda real, de la izquierda anticapitalista, que no está a las órdenes del Fondo Monetario Internacional sino a las órdenes de nuestra gente", indicó.
"ZAPATERO HA TRAICIONADO A QUIENES LE PUSIERON EN LA MONCLOA"
El coordinador general de Izquierda Unida, Cayo Lara, el ponente más alabado por el público, criticó que Zapatero esté "traicionando" a "los 11 millones de la base social que le puso en la Moncloa". "¿Va a ir Zapatero en la siguiente campaña electoral a pedirles el voto a los mercados o al poder financiero? Porque no va a tener la cara dura de pedírselo a su base social, a la que está traicionando en este momento...", se preguntó.
Además, indicó que quienes crean riqueza "no son los especuladores y altos directivos", sino que la crean "los camareros, los pescadores, los campesinos, ganaderos, los médicos, enfermeros, los profesores, los ingenieros, investigadores, albañiles, tenderos...". "El poder financiero solo crea pobreza, paro y dramas humanos como los que se conocen en España y Europa", añadió.
Además, abogó por una reforma fiscal empresarial (de forma que pague más quien más tiene) y no una reforma laboral, y defendió a los sindicatos, quienes "no son queridos por la derecha política". Ante esta situación, propuso "hacer pedagogía y explicar a la gente que hay una alternativa a la crisis.
Lara concluyó refiriéndose a la huelga general: "la vamos a ganar, tenemos razones poderosas y tenemos que convencer a la gente, Izquierda Unida se convierte en un gran piquete para hacer pedagogía, y el 29 de septiembre este país se parará para decir 'basta ya' al poder financiero".
Finalizó el acto el diputado Gaspar Llamazares, que recordó el homenaje que realizó esta mañana el Congreso de los Diputados a las víctimas del terrorismo, y señaló que "las víctimas merecen memoria, justicia y reparación", por lo que pidió al Congreso a que "reconozca la memoria, haga justicia y de reparación a las víctimas del franquismo".
Asimismo, lamentó que el Gobierno de Zapatero está tomando medidas que "niegan la salida social y dialogada de la crisis y además, pone la democracia al pie de los caballos". "En los últimos meses hemos vivido en el Congreso 32 Decretos Leyes para abordar la política de los mercados en la economía, que significa que no sólo está en peligro el Estado de bienestar, la sanidad pública, sino que también está en peligro la propia democracia", explicó.
Terminó Llamazares indicando que la alternativa es "la disidencia, un discurso de izquierdas frente al que dice que solo saldremos de la crisis con la confianza de los mercados". "Saldremos e la crisis con la confianza de los trabajadores y los ciudadanos del país", zanjó.
Minutos antes del comienzo de los discurso, Gregorio Gordo aseguró en declaraciones a Europa Press que "hay una alternativa social a la crisis en la que el empleo sea la prioridad". "Para el Gobierno de Zapatero y para el Gobierno de Esperanza Aguirre especialmente, la prioridad es la reducción del déficit a base de recortes sociales y laborales, de ir liquidando el Estado de Bienestar...".
"Hay dos formas de entender la salida a la crisis, la que propugnan los socialistas y de forma más intensa el PP y la que propugnamos IU y los sindicatos, que es una alternativa social a la crisis y la defensa del Estado de bienestar", aseguró.
dissabte, 26 de juny del 2010
MARXA 'SALVEM EL PLA DE LES CAVES'
MARXA: 'SALVEM EL PLA DE LES CAVES'
DIA: DIUMENGE 27 DE JUNY
HORA: 9 DEL MATÍ DES DE LA RONDA FOIA
ORGANITZEN: NATURA I GENT I QUINA CASTALLA VOLEM?
Quina Castalla Volem? i Natura i Gent convoquen per al diumenge 27 de juny una marxa fins al Pla de les Caves "per exigir que no es rebaixe la protecció de cap zona del terme de Castalla" amb l'adaptació del Pla General d'Ordenació Urbana a la nova Llei Urbanística Valenciana.
La marxa, sota el lema Salvem el Pla de les Caves, començarà a les 9 del matí des de la Ronda Foia (darrere de l'institut) i passarà per Fontés fins al Pla de les Caves. Els interessats en anar en cotxe, poden acostar-se cap a les 10 i mitja. "Esmorzarem en arribar allí i llegirem un manifest", expliquen els organitzadors en un e-mail.
Entre d'altres demandes, les entitats convocants demanaran a l'Ajuntament que explique als castelluts de què va el PGOU. "Volem transparència, volem informació tècnica independent i volem que es valore la importància d’aquest paisatge com a valor cultural, econòmic, ecològic i social del nostre poble", diran.
Alhora, estan preparant una recollida de signatures.
L'aprovació d'aquesta adaptació es farà en un ple extraordinari, del qual encara no se sap la data, però "possiblement siga abans d'acabar el mes de juny", segons expliquen les mateixes fonts.
Més informació a:
http://www.quinacastallavolem.blogspot.com/
http://naturaigent.blogspot.com/
http://terraverda.blogspot.com/
http://castallaaldia.blogspot.com/
DIA: DIUMENGE 27 DE JUNY
HORA: 9 DEL MATÍ DES DE LA RONDA FOIA
ORGANITZEN: NATURA I GENT I QUINA CASTALLA VOLEM?
Quina Castalla Volem? i Natura i Gent convoquen per al diumenge 27 de juny una marxa fins al Pla de les Caves "per exigir que no es rebaixe la protecció de cap zona del terme de Castalla" amb l'adaptació del Pla General d'Ordenació Urbana a la nova Llei Urbanística Valenciana.
La marxa, sota el lema Salvem el Pla de les Caves, començarà a les 9 del matí des de la Ronda Foia (darrere de l'institut) i passarà per Fontés fins al Pla de les Caves. Els interessats en anar en cotxe, poden acostar-se cap a les 10 i mitja. "Esmorzarem en arribar allí i llegirem un manifest", expliquen els organitzadors en un e-mail.
Entre d'altres demandes, les entitats convocants demanaran a l'Ajuntament que explique als castelluts de què va el PGOU. "Volem transparència, volem informació tècnica independent i volem que es valore la importància d’aquest paisatge com a valor cultural, econòmic, ecològic i social del nostre poble", diran.
Alhora, estan preparant una recollida de signatures.
L'aprovació d'aquesta adaptació es farà en un ple extraordinari, del qual encara no se sap la data, però "possiblement siga abans d'acabar el mes de juny", segons expliquen les mateixes fonts.
Més informació a:
http://www.quinacastallavolem.blogspot.com/
http://naturaigent.blogspot.com/
http://terraverda.blogspot.com/
http://castallaaldia.blogspot.com/
diumenge, 20 de juny del 2010
Saramago, Comunista
Secretaría de comunicación del PCE / 18 jun 10
Muere Saramago y lloran las piedras del mundo. Lloran en las barriadas pobres y en los despachos de los revolucionarios de salón. Muere Saramago y los comunistas del mundo, cada uno de su padre y de su madre, un hilo rojo nos une y nos separa, recuerdan la voz potente, alzada del suelo, voz de la memoria, de uno de los referentes éticos de la izquierda mundial. Campesino, autodidacta, escritor de prosa densa y verdadera, periodista, animal político, describía el mundo de la explotación y la terrible deriva del capitalismo hacia la nada. Manos grandes, como si quisieran consolar el dolor de la tierra; pelo cano, escaso, figura firme y flexible como el junco (Mao, dixit), Saramago era barricada y referente, clavel revolucionario, Grándola, y conciencia singular, colectiva, de los parias. Escribo estas líneas y le pido a mi nieta Lola, muy triste, que ponga la canción de Zeca Afonso. A los viejos las muertes, sabido es, nos afectan poco. Será por no sentir su cercanía. Polvorientas, las mejores novelas de José, reposan en los estantes superiores de la biblioteca. Hace años que no transito por ellas. He seguido leyendo a Saramago con complicidad comunista, como si me importaran sus textos. He sido fiel a pocas cosas: unos principios antiguos, amistades, lecturas. Cada vez que Saramago publicaba una nueva novela alguien me la regalaba. Reconozco que lo leía a saltos, como si su prosa me recordara lo que somos: reconozco también que ya sólo quiero olvidar.
Dentro de unos años, leeremos a Saramago como uno de los prosistas que mejor describió el viaje a ninguna parte del capitalismo, de la democracia moderna. Otros, la mayoría, pasearán por sus páginas destacando su elaborada prosa, su forma ejemplar de concebir los diálogos, lo apesadumbrado de su voz, centinela en un campo incendiado. Leerán un autor descontextualizado, fuera del mundo, y muchos no comprenderán que, al menos durante veinte años, fue un referente ético de la izquierda comunista. ¿Comunista? No estaremos ni en los museos. Ni siquiera en los museos de cera: museos del horror. Saramago, comunista. Escritor. ¡Comunista! ¡Stalin! La historia literaria, como si le importara a alguien, hará justicia, dentro de unos lustros, a uno de los mejores prosistas portugueses del siglo XX. Alguna de sus obras se estudiarán en las universidades y tesis doctorales (ya existen) analizarán sus palabras, sus sintagmas. Saramago comunista quedará como una referencia anodina, marginal. Muere Saramago, despidiéndose de la vida, un día gris de junio y las palabras de la tribu pierden uno de sus mejores escribas. Muere Saramago y su voz de altavoz, de estatua moral, se eleva hacia la Historia. Una historia de cosas pequeñas, de gestos y caricias, de desilusiones y esperanzas. En el imposible espacio de la verdad, donde las gradas son de piedra, Saramago tiene asiento preferente. Describió el mundo y las tropelías de sus enemigos y concibió una península ibérica a la deriva. Saramago, muerto, sigue pensando el modo de transformar la realidad. Para eso escribía
María Toledano
Mundo Obrero
dimarts, 15 de juny del 2010
CCOO anuncia la convocatoria de una huelga general
http://www.publico.es/dinero/320394/ccoo/dice/huelga/general/fecha/conocera/manana
Lo anuncia CCOO tras analizar el documento de la reforma del mercado de trabajo que aprobará el Ejecutivo. La fecha se conocerá mañana
Faltaba la confirmación y ya ha llegado. El responsable de Comunicación de CCOO, Fernando Lezcano, anunció hoy que habrá huelga general para protestar por la reforma laboral que aprobará el Gobierno el 16 de junio y dijo que la fecha de esta convocatoria y la estrategia de movilización se conocerán mañana.
Así lo aseguró a los medios de comunicación tras la reunión de la Comisión Confederal de CCOO que hoy analizó el documento de 41 páginas de la reforma del mercado de trabajo que aprobará el Ejecutivo tras reunirse con los grupos parlamentarios.
Lezcano adelantó que este martes se sabrá la fecha y el "recorrido" que llevarán a cabo de forma unitaria UGT y CCOO para prepararla. Está previsto que los secretarios generales de UGT y CCOO, Cándido Méndez e Ignacio Fernández Toxo, comparezcan mañana martes a las 17.00 horas ante los medios de comunicación para ofrecer detalles de este paro general.
Más cauto se mostró el secretario de Acción Sindical de UGT, Toni Ferrer, quien aseguró que se está "cerca" de la huelga general en tanto que la reforma laboral planteada del Gobierno es "lesiva" para los trabajadores e incluso podría ser "inconstitucional".
Lo que está claro es que UGT y CC.OO quieren asegurarse el éxito de una eventual convocatoria. "Nuestro compromiso es que (la huelga general) sea masiva y para eso hay que trabajar en los centros de trabajo", apuntó Ferrer antes de precisar: "Vamos a hacer un proceso ascendente de movilización, de vinculación con los trabajadores". "También estamos observando que lo que se pretende es que el sindicalismo tenga un fracaso para abrir otras vías de imposición de reforma hacia la negociación colectiva y las pensiones", apostiló.
Una huelga obligada
Según aseguró Lezcano, los sindicatos tiene el "objetivo preciso" de convocar esta huelga general para "no dar pie a intenciones interesadas", ya que -en su opinión- las dos confederaciones se han dado cuenta de que existen intereses para "cuestionar el papel de los sindicatos".
Asimismo, preguntado por las declaraciones del portavoz de CiU en el Congreso, Josep Antoni Durán Lleida, quien reveló que el Gobierno ha presionado en privado a CiU para que plantee un endurecimiento de la reforma laboral, dijo que "es conocido que este partido se caracteriza por representar determinados intereses empresariales".
Añadió que la reforma laboral del Gobierno "ya tiene el rechazo sindical, sin necesidad de endurecer más la propuesta" y que lo "sensato" sería "quitar leña al fuego".
En declaraciones a Catalunya Ràdio recogidas por Efe, Duran ha denunciado que el Gobierno, para no quedar mal con los sindicatos, no se atreve a plantear directamente determinadas medidas, pero "por detrás" invita a CiU a "apretar" para que se incluyan en la reforma.
Más tarde, el propio Josep Antoni Duran Lleida advertía al Gobierno español de que no piensa compartir el "coste político" que pueda derivarse de una reforma laboral que incorpore medidas impopulares.
En el extremo opuesto, el coordinador general de Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, se manifestó favorable a la huelga general y dijo que ésta "se hace para ganarla" y para eso los sindicatos han de hacer una "fuerte campaña de pedagogía", con el fin de informar a los ciudadanos de los perjuicios que le acarreará la reforma laboral que decretará el Gobierno esta semana.
Oposición del Gobierno y del PP
El propio Gobierno, a través del Secretario de Estado de Hacienda, Carlos Ocaña, defendió que la reforma del mercado de trabajo "es urgente", por lo que no entiende "que los sindicatos se resistan a algo que es necesidad para la economía". "No entiendo la convocatoria de huelga general", dijo el secretario de Estado, quien, no obstante, añadió que "forma parte del juego normal".
También se opone el PP. Su secretaria general, María Dolores de Cospedal, afirmó que "el PP no cree que una huelga general sea lo más adecuado para este país en estos momentos". "Las huelgas generales no solucionan las crisis y no vamos a apoyar esa huelga general", apostilló.
dimecres, 2 de juny del 2010
Resolució del PCPV davant les mesures de Zapatero
Les mesures anunciades per Zapatero expressen una plena prosternació davant la lògica del capitalisme en la seua forma més pura i descarnada expressada en el pensament únic neoliberal, que suposa prioritzar els beneficis del capital per damunt de tot, anorreant els drets laborals i socials de la classe treballadora i la resta dels sectors populars.
Després de 2 anys de negar-se a adoptar mesures enfront dels poders econòmics, com la lluita contra el frau fiscal o la pujada d'impostos als més rics, ara trau del calaix les velles receptes fracassades del Fons Monetari Internacional, que han estat les vertaderes causants de la terrible crisi que estem patint. Si l'anterior inacció va permetre que la crisi s'encruelira amb la classe treballadora, amb un atur que ja ha superat el 20% (23% al País Valencià), les mesures ara plantejades suposen una agressió directa contra la mateixa, centrada inicialment en pensionistes, dependents i treballadors i treballadores del sector públic, però que pel seu efecte depressiu al disminuir el poder adquisitiu dels sectors populars i disminuir les transferències a Comunitats Autònomes i Ajuntaments que gestionen els sectors públics portarà previssiblement a un increment encara major de l'atur, cosa que pot eneir conseqüències especialment greus al País Valencià.
Per aixó, enfront d'aquestes mesures cal defugir l'intent de divisió de la classe treballadora que es pot derivar de presentar l'atac com dirigit únicament a un sector al que se li vol aplicar l'estigma de casta privilegiada enfront de la resta dels treballadors i treballadores, i és necessària una reacció unida del conjunt de la classe treballadora, que té en la vaga general la seua forma d'acció més emblemàtica, encapçalant la mobilització del conjunt dels sectors populars.
Cal assenyalar que la situació revesteix una especial gravetat al País Valencià, pel desmantellament del teixit industrial i agrícola en favor d'un model de desenvolupament insostenible basat en el monocultiu de la rajola, que ja ha fet fallida, i el malbaratament de recursos públics en grans events que ha portata un dèficit públic especialment gran que no prové d'inversions públiques productives i en serveis públics, sinó d'una malversació de fons públics que ha alimentat una greu corrupció en les institucions dirigides pel PP i encapçalades per Francisco Camps, la dimissió immediata del qual és indefugible.
Per fer front a aquesta situació són necessàries polítiques alternatives d'esquerres d'orientació socialista que potencien el sector públic i descansen sobre el protagonisme del treball per a la creació de riquesa social, qüestionant la lògica neoliberal del capitalisme. En aquest sentit, fem nostres les propostes plantejades per EUPV:
“Exigim al Govern de Zapatero la immediata retirada de les mesures antisocials anunciades el 12 de maig.
Emplacem a combatre el dèficit públic i social:
reduint dràsticament els pressupostos militars (començant per la tornada de les tropes d'Afganistan) i les subvencions a la Casa Reial i a confesions religioses i evitant el malbaratamentde recursos en grans events i urbanitzacions desmesurades, que han estat una font de lucre i caldo de cultiu de la corrupció, cosa que al País Valencià s'ha donat en unes proporcions que fa que tinguen la barra de presentar els 12000 euros de regals en vestits a Camps com una minúcia;
incrementant els impostos als rics i al capital, tant amb un tram superior a l'IRPF com augmentant els impostos de societats i a les SICAV i restituint l'impost al Patrimoni.
Cridem a combatre les agressions financeres i la falta de crèdit a les empreses productives a través d'una estricta regulació financera, en la que els organismes europeus i internacionals han d'assumir les seues responsabilitats, i posant en peu una Banca Pública a partir de les Caixes d'Estalvi, enlloc d'emprendre el camí de la seua privatització.
Instem a impulsar un desenvolupament sostenible mitjançant la formació i mobilització d'una força de treball amb capacitat d'investigació i innovació, establint un salari social públic vinculat a la formació i a la realizació d'activitats socialment útils i impulsant una xarxa d'empreses productives i de treball associat.
Donem ple suport a les mobilitzacions ja convocades i que es puguen convocar pels sindicats, incloses les vagues generals que es faran necessàries si el Govern no rectifica la seua política d'agressió contra els drets socials i laborals."
Després de 2 anys de negar-se a adoptar mesures enfront dels poders econòmics, com la lluita contra el frau fiscal o la pujada d'impostos als més rics, ara trau del calaix les velles receptes fracassades del Fons Monetari Internacional, que han estat les vertaderes causants de la terrible crisi que estem patint. Si l'anterior inacció va permetre que la crisi s'encruelira amb la classe treballadora, amb un atur que ja ha superat el 20% (23% al País Valencià), les mesures ara plantejades suposen una agressió directa contra la mateixa, centrada inicialment en pensionistes, dependents i treballadors i treballadores del sector públic, però que pel seu efecte depressiu al disminuir el poder adquisitiu dels sectors populars i disminuir les transferències a Comunitats Autònomes i Ajuntaments que gestionen els sectors públics portarà previssiblement a un increment encara major de l'atur, cosa que pot eneir conseqüències especialment greus al País Valencià.
Per aixó, enfront d'aquestes mesures cal defugir l'intent de divisió de la classe treballadora que es pot derivar de presentar l'atac com dirigit únicament a un sector al que se li vol aplicar l'estigma de casta privilegiada enfront de la resta dels treballadors i treballadores, i és necessària una reacció unida del conjunt de la classe treballadora, que té en la vaga general la seua forma d'acció més emblemàtica, encapçalant la mobilització del conjunt dels sectors populars.
Cal assenyalar que la situació revesteix una especial gravetat al País Valencià, pel desmantellament del teixit industrial i agrícola en favor d'un model de desenvolupament insostenible basat en el monocultiu de la rajola, que ja ha fet fallida, i el malbaratament de recursos públics en grans events que ha portata un dèficit públic especialment gran que no prové d'inversions públiques productives i en serveis públics, sinó d'una malversació de fons públics que ha alimentat una greu corrupció en les institucions dirigides pel PP i encapçalades per Francisco Camps, la dimissió immediata del qual és indefugible.
Per fer front a aquesta situació són necessàries polítiques alternatives d'esquerres d'orientació socialista que potencien el sector públic i descansen sobre el protagonisme del treball per a la creació de riquesa social, qüestionant la lògica neoliberal del capitalisme. En aquest sentit, fem nostres les propostes plantejades per EUPV:
“Exigim al Govern de Zapatero la immediata retirada de les mesures antisocials anunciades el 12 de maig.
Emplacem a combatre el dèficit públic i social:
reduint dràsticament els pressupostos militars (començant per la tornada de les tropes d'Afganistan) i les subvencions a la Casa Reial i a confesions religioses i evitant el malbaratamentde recursos en grans events i urbanitzacions desmesurades, que han estat una font de lucre i caldo de cultiu de la corrupció, cosa que al País Valencià s'ha donat en unes proporcions que fa que tinguen la barra de presentar els 12000 euros de regals en vestits a Camps com una minúcia;
incrementant els impostos als rics i al capital, tant amb un tram superior a l'IRPF com augmentant els impostos de societats i a les SICAV i restituint l'impost al Patrimoni.
Cridem a combatre les agressions financeres i la falta de crèdit a les empreses productives a través d'una estricta regulació financera, en la que els organismes europeus i internacionals han d'assumir les seues responsabilitats, i posant en peu una Banca Pública a partir de les Caixes d'Estalvi, enlloc d'emprendre el camí de la seua privatització.
Instem a impulsar un desenvolupament sostenible mitjançant la formació i mobilització d'una força de treball amb capacitat d'investigació i innovació, establint un salari social públic vinculat a la formació i a la realizació d'activitats socialment útils i impulsant una xarxa d'empreses productives i de treball associat.
Donem ple suport a les mobilitzacions ja convocades i que es puguen convocar pels sindicats, incloses les vagues generals que es faran necessàries si el Govern no rectifica la seua política d'agressió contra els drets socials i laborals."
divendres, 14 de maig del 2010
Rebuig del PCE a la retallada de despesa social
El PCE rebutja la brutal retallada de drets socials anunciat pel govern del PSOE perquè suposen una agressió sense precedents als interessos dels treballadors.
El Govern no planteja prendre cap mesura que afecte als veritables causants de la crisi, que són la banca, i grans empreses, tampoc planteja actuacions tendents a la creació d'Ocupació. El Govern Zapatero planteja mesures dirigides exclusivament que siguem les treballadores i treballadors qui paguem la crisi.
Estem davant d'un Govern que ha passat de no saber què fer, a un Govern que assumeix les tesis del capitalisme més salvatge i trau del calaix les velles receptes fracassades del Fons Monetari Internacional, que han estat les veritables causants de la terrible crisi del capitalisme que estem sofrint.
Ara sí comencem a estar com a Grècia, per la política de retallades socials i de fer pagar als més febles els errors d'una política que només ha propiciat l'acumulació de grans riqueses i l'augment de les diferències entre pobres i rics, les mesures carreguen sobre els treballadors/es el cost d'aquesta crisi.
La retallada salarial als treballadors/es de la Funció Pública, no només trenca l'acord arribat amb els Sindicats més representatius i que la Vicepresidenta del Govern va confirmar fa unes setmanes que s'anava a complir en tots els seus continguts, sinó que fa caure sobre aquest sector els majors sacrificis com si fossin els culpables de la crisi.
L'incompliment en la revaloració de les pensions i el caràcter retroactiu de les ajudes a la Dependència, afecta als sectors socials més desfavorits en el nostre país, ja que proposa deixar congelades pensions de 800 i 900€ que no estan considerades com mínimes i eliminant el caràcter retroactiu de les ajudes a la Dependència es carrega sobre els ciutadans la dilatació de la gestió de l'Administració de les ajudes sol·licitades, igualment suprimir el Xec-nadó, no és més que reduir ingressos socials.
Els obstacles establerts per a la Jubilació parcial, signifiquen tancar una de les poques portes d'entrada perquè els treballadors/es més joves troben un treball estable, no només trenca amb aquesta necessària dinàmica (l'atur juvenil arriba a el 40% de la població activa corresponent), sinó que destrossa un arma que els Sindicats han sabut utilitzar per a evitar acomiadaments traumàtics, en uns moments on els ERE's estan deixant en el carrer a milers de treballadors que tenen una edat per la qual li resulta pràcticament impossible trobar treball.
Finalment les retallades al desenvolupament i a les inversions públiques, que es sumen als aprovats anteriorment en el pla d'estabilització, va a significar en realitat una pareda d'activitat en multitud de petites empreses, per tant una nova garrotada a l'ocupació.
A tot això caldrà sumar-li l'efecte de les retallades en les Comunitats Autònomes, que sens dubte repercutiran molt negativament en els ja asfixiats Ajuntaments, amb les conseqüències que van a tenir sobre l'atenció social i l'ocupació.
Les mesures del Govern del PSOE, són antisocials i destinades al fracàs, clarament contràries a l'interès general, ja que en lloc de posar en valor la lluita contra el frau fiscal, i de complir els anuncis d'eliminar els paradisos fiscals, retallar el grans salaris i controlar els grans beneficis de la banca, com mesures per a superar el dèficit, opta per unes mesures dirigides directament que siguin els mes febles qui paguin el dèficit i sofreixin una sortida de la crisi que va a generar més atur al reduir el consum i crear més incertesa social.
En aquests moments el PCE creu necessària una GRAN MOBILITZACIÓ GENERAL per a defensar una sortida de la crisi que comence per una Reforma Fiscal, un control dels beneficis de la Banca i la creació d'Ocupació, una Mobilització que pare aquest nou intent del Govern d'imposar mesures contràries als interessos de la majoria de la població i que agreugen la situació dels aturats i pensionistes.
El Govern no planteja prendre cap mesura que afecte als veritables causants de la crisi, que són la banca, i grans empreses, tampoc planteja actuacions tendents a la creació d'Ocupació. El Govern Zapatero planteja mesures dirigides exclusivament que siguem les treballadores i treballadors qui paguem la crisi.
Estem davant d'un Govern que ha passat de no saber què fer, a un Govern que assumeix les tesis del capitalisme més salvatge i trau del calaix les velles receptes fracassades del Fons Monetari Internacional, que han estat les veritables causants de la terrible crisi del capitalisme que estem sofrint.
Ara sí comencem a estar com a Grècia, per la política de retallades socials i de fer pagar als més febles els errors d'una política que només ha propiciat l'acumulació de grans riqueses i l'augment de les diferències entre pobres i rics, les mesures carreguen sobre els treballadors/es el cost d'aquesta crisi.
La retallada salarial als treballadors/es de la Funció Pública, no només trenca l'acord arribat amb els Sindicats més representatius i que la Vicepresidenta del Govern va confirmar fa unes setmanes que s'anava a complir en tots els seus continguts, sinó que fa caure sobre aquest sector els majors sacrificis com si fossin els culpables de la crisi.
L'incompliment en la revaloració de les pensions i el caràcter retroactiu de les ajudes a la Dependència, afecta als sectors socials més desfavorits en el nostre país, ja que proposa deixar congelades pensions de 800 i 900€ que no estan considerades com mínimes i eliminant el caràcter retroactiu de les ajudes a la Dependència es carrega sobre els ciutadans la dilatació de la gestió de l'Administració de les ajudes sol·licitades, igualment suprimir el Xec-nadó, no és més que reduir ingressos socials.
Els obstacles establerts per a la Jubilació parcial, signifiquen tancar una de les poques portes d'entrada perquè els treballadors/es més joves troben un treball estable, no només trenca amb aquesta necessària dinàmica (l'atur juvenil arriba a el 40% de la població activa corresponent), sinó que destrossa un arma que els Sindicats han sabut utilitzar per a evitar acomiadaments traumàtics, en uns moments on els ERE's estan deixant en el carrer a milers de treballadors que tenen una edat per la qual li resulta pràcticament impossible trobar treball.
Finalment les retallades al desenvolupament i a les inversions públiques, que es sumen als aprovats anteriorment en el pla d'estabilització, va a significar en realitat una pareda d'activitat en multitud de petites empreses, per tant una nova garrotada a l'ocupació.
A tot això caldrà sumar-li l'efecte de les retallades en les Comunitats Autònomes, que sens dubte repercutiran molt negativament en els ja asfixiats Ajuntaments, amb les conseqüències que van a tenir sobre l'atenció social i l'ocupació.
Les mesures del Govern del PSOE, són antisocials i destinades al fracàs, clarament contràries a l'interès general, ja que en lloc de posar en valor la lluita contra el frau fiscal, i de complir els anuncis d'eliminar els paradisos fiscals, retallar el grans salaris i controlar els grans beneficis de la banca, com mesures per a superar el dèficit, opta per unes mesures dirigides directament que siguin els mes febles qui paguin el dèficit i sofreixin una sortida de la crisi que va a generar més atur al reduir el consum i crear més incertesa social.
En aquests moments el PCE creu necessària una GRAN MOBILITZACIÓ GENERAL per a defensar una sortida de la crisi que comence per una Reforma Fiscal, un control dels beneficis de la Banca i la creació d'Ocupació, una Mobilització que pare aquest nou intent del Govern d'imposar mesures contràries als interessos de la majoria de la població i que agreugen la situació dels aturats i pensionistes.
dijous, 29 d’abril del 2010
Manifest del PCE davant el Primer de Maig de 2010
El pròxim any es celebrarà el 125 aniversari de les manifestacions i condemnes de sindicalistes a Chicago, en lluita contra l'explotació capitalista, en concret per reduir la jornada a 8 hores diàries de treball, enfront de les 14 que la majoria de sectors estaven obligats a realitzar.
Aquelles jornades de lluita van ser la base històrica i ideològica per a què a 1930 es decretés l'u de Maig com a Festa internacional dels treballadors/es.
La majoria de la nostra societat contemporània mira aquelles dates amb estima i molts, com una pàgina del passat superada. Gens més lluny de la realitat, a pesar que les contínues lluites sindicals han aconseguit suavitzar l'agressivitat del capitalisme respecte a la Classe Obrera en part de l'anomenat "món desenvolupat", l'obsessió pel benefici fàcil s'instaura en els nostres dies en una minusvaloració permanent de l'aportació dels/les treballadors/es al veritable desenvolupament econòmic del món, sense oblidar lògicament que amb l'anomenada "economia globalitzada" en els països denominats "emergents", la situació dels/les treballadors/es és, en molts casos, terroríficament similar a la de 1886.
Un any abans d'aquest 125 aniversari el capitalisme torna a sofrir una nova crisi i les ideologies que el suporten necessiten estructurar la seva continuïtat amb nou ajustaments, que es traduïxen en retallada de drets socials que ens acosten més al passat que al desenvolupament de millora social per a tots i totes.
Els ideòlegs del capitalisme tornen a utilitzar l'estratègia de retallar drets en plena crisi econòmica, per a arribar a majors beneficis quan aquesta passe.
A pesar d'aquestes situacions repetides al llarg de la història, es dóna en l'actual crisi una interessant novetat, la contradicció més cínica dels grans sectors empresarials, d'una banda duen anys exigint la disminució del paper de l'Estat, ja sigui amb la reducció d'impostos, ja amb les privatitzacions de les empreses públiques (l'últim exemple del fracàs d'aquestes privatitzacions ho tenim en Viatges Marsans, que passa d'una bona gestió pública a la possible pèrduda de més de 4000 llocs de treball després de ser privatitzada), i quan ha arribat la crisi exigeixen subvencions públiques per a seguir mantenint els seus negocis privats, oblidant inclusivament els anys de beneficis desmesurats a costa de treballadors/es i consumidors.
Al nostre país, la debilitat política de l'Esquerra real en els últims anys, fa que els intents de retallades de drets, teorizats per la dreta i els seus portaveus institucionals, s'estableixin en tots els blocs que estructuren l'Estat Social: Pensions, abaratament de l'acomiadament, flexibilitat laboral i eliminació de lleis laborals de protecció social.
És a dir, un autèntica devessall de retallades que si no aconseguim frenar-la va a desdibuixar el marc de drets laborals coneguts.
Però aquesta crisi del capitalisme ha tingut també un terrible rècord més, la celeritat amb la qual s'ha destruït ocupació (Els més de 4,5 milions d'aturats/des, segons EPA, són les vísctimes directes). Des de les polítiques liberals dels successius Governs tant del PP, com del PSOE, no s'ha posat base perquè el creixement de l'economia a Espanya fora sostenible, donant-se suport solament en les socialment desequilibrades estadístiques, a pesar que des de l'Esquerra i els Sindicats s'ha estat avisant que aquest creixement ens anava a dur a l'actual situació.
Des del PCE anem a reafirmar el nostre compromís en el suport a les lluites sindicals contra les retallades de drets, la nostra organicitat tant interna en les secretaries del Món del Treball, com amb la nostra participació en els Comités d'Empreses i Seccions Sindicals i les nostres propostes, sabem que hi ha una sortida de la crisi per l'Esquerra i que el veritable culpable de la mateixa és el Capitalisme. La nostra principal lluita és per l'OCUPACIÓ.
OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ AMB DRETS
¡VISCA EL PRIMER DE MAIG!
MANIFESTACIÓ:
ALCOI: A LES 11 H. AL PASSEIG DE L'ALBEREDA
ALACANT: A LES 11.30 H. A LES ESCALES DEL INSTITUT JORGE JUAN
dimarts, 20 d’abril del 2010
El PCE davant el document lliurat pel govern a sindicats i empresaris el passat 12 d'abril
Secretaria del Món del Treball del PCE / 15 abr 10.
Igual que altres vegades en els últims mesos, el govern amb l'usual sistema de posada en escena (en la qual s'inclou jugar amb el temps per a generar interès), posa a la part alta de la taula dels agents socials un document que podríem dividir en dos apartats, la part concreta i l'etèria.
En la primera, tal com dèiem en anteriors comunicats el partit Governant, aquesta vegada ja amb el suport més nítid de la dreta nacionalista, assumeix els plantejaments més liberals dels poders econòmics. Així proposades com l'abaratament de l'acomiadament (sigui en la fórmula de generalitzar el contracte de foment de 33 dies d'indemnització, ja en la de substituir la indemnització per acomiadament per una aportació percentual mes a mes -model austríac-), o la potenciació de les Agències privades de col·locació i de recolocación, o la possibilitat d'utilització sense límits les ETTs, no solament no entren a resoldre els greus problemes actuals, sinó que aprofundeix en ells de la forma més beneficiosa per al gran capital.
En la part etèria, no fa més que realitzar mers enunciats, sense concreció ni de suport econòmic ni jurídic, més dirigit al titular de premsa que a una mesura de solució estructural dels greus problemes d'atur (especialment el juvenil), i de precarietat laboral.
El Govern del PSOE, no ha escoltat cap de les propostes que des de l'esquerra, amb solvència, li han plantejat per a sortir de la crisi amb més drets, més estabilitat i més ocupació en el nostre país.
Paga la pena analitzar amb més profunditat, les propostes que es realitzen en el document en qüestió:
a) El document del Govern planteja dues fórmules d'abaratir l'acomiadament:
1. Generalitzar el contracte de foment d'ocupació indefinida que conté una indemnització de 33 dies (en comptes dels 45 actuals), estenent aquesta indemnització inclusivament si l'acomiadament és considerat improcedent per causes econòmiques i disciplinàries.
2. Establix una nova aportació mensual per a indemnització per acomiadament, que generi una borsa propietat del treballador i que aquesta es faci efectiva en el moment de l'acomiadament, sigui en l'empresa que es va començar a generar, sigui en les següents si aconsegueix trobar treball posteriorment a l'acomiadament (model austríac).
Les dues propostes, òbviament, busquen abaratir la sortida del treball dels/as treballadors/as indefinits. En la primera al generalitzar un contracte que no es va crear per a lluitar contra l'atur (com pretenen exposar ara els seus defensors), sinó per a reduir la temporalitat (per cert amb un fracàs sonor en els seus 13 anys de vigència), estenent-lo inclusivament als acomiadaments disciplinaris, el que està fent és facilitant els acomiadaments abaratint la indemnització.
Per la seva banda el model austríac funciona de la següent forma, es crea una nova aportació sobre salari mensual (a Àustria és del 1,53% del salari brut i paguen íntegrament els empresaris) que genera una borsa propietat del treballador, com hem explicat abans, que substituïx la indemnització en cas d'acomiadament (no es concreta si es refereix a tots els acomiadaments o solament als improcedents). Per posar una exemple concret del que significa l'invent: · Un treballador/a indefinit amb un salari brut mensual de 1.500 €, inclosa les pagues extraordinàries, que anés acomiadat als deu anys, amb la regulació actual de 45 dies cobraria una indemnització de 22.500 € nets i amb el cridat sistema austríac, hauria generat una borsa de 2.754 € nets.
b) Per a lluitar contra el brutal atur en els joves de 16 a 30 anys, proposa augmentar el contracte de formació (aquest contracte no genera dret d'atur ni de jubilació i no respecta els salaris de conveni, sinó que són menors al salari mínim interprofessional) que fins a ara solament es podia utilitzar fins a l'edat del treballador/a de 21 anys, si s'aprovés l'estipulat pel govern s'elevaria aquesta edat fins als 24 anys, o el que és el mateix elevaria la discriminació cap als treballadors/es joves augmentant la seva precarietat. Proposa a més que se li aboni als empresaris les hores que aquests treballadors li dediquen a la formació.
El Govern oblida que amb la falsa excusa que "els xavals estan aprenent", aquest contracte ha estat utilitzat de forma generalitzada pels empresaris amb la finalitat de tenir un treballador/a (generalment bé formats), amb menys drets i menys costos que els seus companys.
c) Respecte a la lluita contra la precarietat, el Govern del PSOE pretén "apagar el foc amb gasolina". De tots és sabut que el greu problema del mercat de treball espanyol, és l'excessiva precarietat laboral (amb les seves conseqüències soci-sanitàries-laborals), està precarietat laboral està sustentada, sobretot per una rotació desmesurat en els llocs de treball (a Espanya es realitzen més de cinc milions de contractes anuals). El paradigma d'aquesta rotació és el contracte de posada a la disposició de les ETTs, on la precarietat s'establix com infinita (es realitzen contractes d'un dia, d'hores inclusivament), no tenint l'empresa que contracta els serveis de la ETTs cap tipus de compromís amb els treballadors independentment de la causa que genero el contracte. És a dir es potencia la contractació no causal, mantenint les formules que han elevat la precarietat laboral a uns limitis insuportables. No satisfet de les conseqüències antisociales que han generat les ETTs, planteja eliminar les restriccions que existien en el seu ús en l'actualitat, pel que es podrien realitzar contractes de posada a disposició en sectors fins a ara limitats com la construcció o en llocs de treball d'alt risc (com en els millors temps del "noveccento", al treballador se li explota, se li contamina en els llocs d'alt risc i se li tira sense cap tipus d'indemnització). D'igual manera es pretén potenciar (ara podran els seus serveis oficialment) a les Agències privades de col·locació a les gestores que es dediquen a recolocar treballadors/as després d'un ERE, o el que és el mateix potenciar les agències privades enfront del servei públic d'ocupació i... paradoxa de la contradicció, es potencia el sistema d'empreses de recol·locació, que el que signifiquen realment és un augment de costos per a la sortida de l'empresa que t'acomiada i per a la recerca d'ocupació.
d) Pretén el Govern una desregularització major dels contractes a temps parcial. Fins a ara aquests treballadors (igual que la resta) havien de tenir regulat les seves jornada i horari, ja sigui en el seu contracte o en el Conveni Col·lectiu, en la proposta es planteja la possibilitat de crear un contracte a temps parcial en el qual l'empresari podria modificar l'horari del treballador amb un mer preavís. Aquesta mesura si es portés a terme, significaria la flexibilitat més absoluta per a l'empresari, ja que solament hauria de quantificar les hores de contractació per a tenir un treballador/a a total disposició les 24 hores del dia. No fa falta dir que això comportaria encara més la discriminació de la dona en el món laboral.
e) Proposa també, fent-se eco d'una proposta de CC.OO., potenciar la substitució dels Expedients d'extinció per uns altres de reducció de jornada, amb abonament, per part de l'atur dels salaris deixat de rebre pel treballador (no sabem si tot o un percentatge). Aquesta proposta ja existeix en la normativa espanyola dels Ets temporals, però el que es pretén, diu el document textualment "fer-los visibles".
f)Finalment realitza una sèrie de propostes d'intencions, sense cap concreció ni suport de cap tipus, que relacionem:
a. Manteniment de les bonificacions als contractes potenciant el dels treballadors/as entre 16 i 30 anys i els de més de 45, especialment de més de 59 (una nova paradoxa, en el document que es va enviar a la taula del Pacte de Toledo es plantejava l'eliminació de l'aportació de l'INEM a aquests contractes de majors de 59 anys).
b. Revisar les polítiques d'ocupació (sense concretar gens més).
c. Ampliar la reposició de la prestació per atur en els casos que els Ets temporals acabin en extinció (sense determinar ni quantia ni d'on va a treure els diners).
d. Ampliar la bonificació empresarial per les cotitzacions dels treballadors afectats per reducció de jornada o suspensió temporal de contracte.
Els Sindicats, ja han mostrat el seu rebuig a les mesures proposades, encara que s'han plantejat seguir en la taula de negociació (lligats perquè el document del Govern novament planteja que és un document obert i que està disposat a noves aportacions).
Per a la Secretaria del Món del Treball del PCE, la proposta del Govern del PSOE, si es portessin a terme no faria més que aprofundir en la reducció de drets dels treballadors/es, utilitza velles mesures que ja s'han demostrat inservibles per a crear ocupació i reduir la precarietat; i les manté solament perquè beneficies a les grans patronals i sota el dictat d'un poder financer, veritable culpable de les successives crisis del capitalisme.
El PSOE ha decidit fer política de dretes, com en antany, de la mà de la dreta nacionalista, abandonat definitivament, la via del progrés social com mesura real i efectiva per a sortir de la crisi. Amb les seves propostes dóna l'esquena al manteniment dels drets de la majoria social que la formen els treballadors/es d'aquest país.
La nostra obligació és estendre entre el conjunt de la classe obrera aquesta anàlisi i seguir participant de forma activa en la lluita contra la pèrdua d'ocupació i la precarietat.
Igual que altres vegades en els últims mesos, el govern amb l'usual sistema de posada en escena (en la qual s'inclou jugar amb el temps per a generar interès), posa a la part alta de la taula dels agents socials un document que podríem dividir en dos apartats, la part concreta i l'etèria.
En la primera, tal com dèiem en anteriors comunicats el partit Governant, aquesta vegada ja amb el suport més nítid de la dreta nacionalista, assumeix els plantejaments més liberals dels poders econòmics. Així proposades com l'abaratament de l'acomiadament (sigui en la fórmula de generalitzar el contracte de foment de 33 dies d'indemnització, ja en la de substituir la indemnització per acomiadament per una aportació percentual mes a mes -model austríac-), o la potenciació de les Agències privades de col·locació i de recolocación, o la possibilitat d'utilització sense límits les ETTs, no solament no entren a resoldre els greus problemes actuals, sinó que aprofundeix en ells de la forma més beneficiosa per al gran capital.
En la part etèria, no fa més que realitzar mers enunciats, sense concreció ni de suport econòmic ni jurídic, més dirigit al titular de premsa que a una mesura de solució estructural dels greus problemes d'atur (especialment el juvenil), i de precarietat laboral.
El Govern del PSOE, no ha escoltat cap de les propostes que des de l'esquerra, amb solvència, li han plantejat per a sortir de la crisi amb més drets, més estabilitat i més ocupació en el nostre país.
Paga la pena analitzar amb més profunditat, les propostes que es realitzen en el document en qüestió:
a) El document del Govern planteja dues fórmules d'abaratir l'acomiadament:
1. Generalitzar el contracte de foment d'ocupació indefinida que conté una indemnització de 33 dies (en comptes dels 45 actuals), estenent aquesta indemnització inclusivament si l'acomiadament és considerat improcedent per causes econòmiques i disciplinàries.
2. Establix una nova aportació mensual per a indemnització per acomiadament, que generi una borsa propietat del treballador i que aquesta es faci efectiva en el moment de l'acomiadament, sigui en l'empresa que es va començar a generar, sigui en les següents si aconsegueix trobar treball posteriorment a l'acomiadament (model austríac).
Les dues propostes, òbviament, busquen abaratir la sortida del treball dels/as treballadors/as indefinits. En la primera al generalitzar un contracte que no es va crear per a lluitar contra l'atur (com pretenen exposar ara els seus defensors), sinó per a reduir la temporalitat (per cert amb un fracàs sonor en els seus 13 anys de vigència), estenent-lo inclusivament als acomiadaments disciplinaris, el que està fent és facilitant els acomiadaments abaratint la indemnització.
Per la seva banda el model austríac funciona de la següent forma, es crea una nova aportació sobre salari mensual (a Àustria és del 1,53% del salari brut i paguen íntegrament els empresaris) que genera una borsa propietat del treballador, com hem explicat abans, que substituïx la indemnització en cas d'acomiadament (no es concreta si es refereix a tots els acomiadaments o solament als improcedents). Per posar una exemple concret del que significa l'invent: · Un treballador/a indefinit amb un salari brut mensual de 1.500 €, inclosa les pagues extraordinàries, que anés acomiadat als deu anys, amb la regulació actual de 45 dies cobraria una indemnització de 22.500 € nets i amb el cridat sistema austríac, hauria generat una borsa de 2.754 € nets.
b) Per a lluitar contra el brutal atur en els joves de 16 a 30 anys, proposa augmentar el contracte de formació (aquest contracte no genera dret d'atur ni de jubilació i no respecta els salaris de conveni, sinó que són menors al salari mínim interprofessional) que fins a ara solament es podia utilitzar fins a l'edat del treballador/a de 21 anys, si s'aprovés l'estipulat pel govern s'elevaria aquesta edat fins als 24 anys, o el que és el mateix elevaria la discriminació cap als treballadors/es joves augmentant la seva precarietat. Proposa a més que se li aboni als empresaris les hores que aquests treballadors li dediquen a la formació.
El Govern oblida que amb la falsa excusa que "els xavals estan aprenent", aquest contracte ha estat utilitzat de forma generalitzada pels empresaris amb la finalitat de tenir un treballador/a (generalment bé formats), amb menys drets i menys costos que els seus companys.
c) Respecte a la lluita contra la precarietat, el Govern del PSOE pretén "apagar el foc amb gasolina". De tots és sabut que el greu problema del mercat de treball espanyol, és l'excessiva precarietat laboral (amb les seves conseqüències soci-sanitàries-laborals), està precarietat laboral està sustentada, sobretot per una rotació desmesurat en els llocs de treball (a Espanya es realitzen més de cinc milions de contractes anuals). El paradigma d'aquesta rotació és el contracte de posada a la disposició de les ETTs, on la precarietat s'establix com infinita (es realitzen contractes d'un dia, d'hores inclusivament), no tenint l'empresa que contracta els serveis de la ETTs cap tipus de compromís amb els treballadors independentment de la causa que genero el contracte. És a dir es potencia la contractació no causal, mantenint les formules que han elevat la precarietat laboral a uns limitis insuportables. No satisfet de les conseqüències antisociales que han generat les ETTs, planteja eliminar les restriccions que existien en el seu ús en l'actualitat, pel que es podrien realitzar contractes de posada a disposició en sectors fins a ara limitats com la construcció o en llocs de treball d'alt risc (com en els millors temps del "noveccento", al treballador se li explota, se li contamina en els llocs d'alt risc i se li tira sense cap tipus d'indemnització). D'igual manera es pretén potenciar (ara podran els seus serveis oficialment) a les Agències privades de col·locació a les gestores que es dediquen a recolocar treballadors/as després d'un ERE, o el que és el mateix potenciar les agències privades enfront del servei públic d'ocupació i... paradoxa de la contradicció, es potencia el sistema d'empreses de recol·locació, que el que signifiquen realment és un augment de costos per a la sortida de l'empresa que t'acomiada i per a la recerca d'ocupació.
d) Pretén el Govern una desregularització major dels contractes a temps parcial. Fins a ara aquests treballadors (igual que la resta) havien de tenir regulat les seves jornada i horari, ja sigui en el seu contracte o en el Conveni Col·lectiu, en la proposta es planteja la possibilitat de crear un contracte a temps parcial en el qual l'empresari podria modificar l'horari del treballador amb un mer preavís. Aquesta mesura si es portés a terme, significaria la flexibilitat més absoluta per a l'empresari, ja que solament hauria de quantificar les hores de contractació per a tenir un treballador/a a total disposició les 24 hores del dia. No fa falta dir que això comportaria encara més la discriminació de la dona en el món laboral.
e) Proposa també, fent-se eco d'una proposta de CC.OO., potenciar la substitució dels Expedients d'extinció per uns altres de reducció de jornada, amb abonament, per part de l'atur dels salaris deixat de rebre pel treballador (no sabem si tot o un percentatge). Aquesta proposta ja existeix en la normativa espanyola dels Ets temporals, però el que es pretén, diu el document textualment "fer-los visibles".
f)Finalment realitza una sèrie de propostes d'intencions, sense cap concreció ni suport de cap tipus, que relacionem:
a. Manteniment de les bonificacions als contractes potenciant el dels treballadors/as entre 16 i 30 anys i els de més de 45, especialment de més de 59 (una nova paradoxa, en el document que es va enviar a la taula del Pacte de Toledo es plantejava l'eliminació de l'aportació de l'INEM a aquests contractes de majors de 59 anys).
b. Revisar les polítiques d'ocupació (sense concretar gens més).
c. Ampliar la reposició de la prestació per atur en els casos que els Ets temporals acabin en extinció (sense determinar ni quantia ni d'on va a treure els diners).
d. Ampliar la bonificació empresarial per les cotitzacions dels treballadors afectats per reducció de jornada o suspensió temporal de contracte.
Els Sindicats, ja han mostrat el seu rebuig a les mesures proposades, encara que s'han plantejat seguir en la taula de negociació (lligats perquè el document del Govern novament planteja que és un document obert i que està disposat a noves aportacions).
Per a la Secretaria del Món del Treball del PCE, la proposta del Govern del PSOE, si es portessin a terme no faria més que aprofundir en la reducció de drets dels treballadors/es, utilitza velles mesures que ja s'han demostrat inservibles per a crear ocupació i reduir la precarietat; i les manté solament perquè beneficies a les grans patronals i sota el dictat d'un poder financer, veritable culpable de les successives crisis del capitalisme.
El PSOE ha decidit fer política de dretes, com en antany, de la mà de la dreta nacionalista, abandonat definitivament, la via del progrés social com mesura real i efectiva per a sortir de la crisi. Amb les seves propostes dóna l'esquena al manteniment dels drets de la majoria social que la formen els treballadors/es d'aquest país.
La nostra obligació és estendre entre el conjunt de la classe obrera aquesta anàlisi i seguir participant de forma activa en la lluita contra la pèrdua d'ocupació i la precarietat.
dijous, 15 d’abril del 2010
Manifiesto republicano del Partido Comunista de España para el 14 de abril de 2010
La Segunda República Española supuso un grito de libertad y la consecución de un anhelo de justicia que trataba de romper con siglos de sumisión y cadenas. Fue conquistada por el Pueblo Español de forma pacífica tras las victoria de las candidaturas republicanas en las elecciones municipales y el 14 de Abril de 1931 una marea humana llenó las calles y plazas de los pueblos y ciudades de España generando ilusión y esperanza.
El Pueblo español se sintió dueño de su destino y fue tanta la contundencia de esta determinación que la monarquía se desmoronó sin encontrar quien la defendiera. El Borbón tuvo que salir del país sin que nadie lamentara su caída.
Hoy, 79 años después, sufrimos una profunda crisis económica, financiera energética, medioambiental, de valores, de civilización que muestra la incapacidad del capitalismo a nivel internacional para resolver los problemas de la humanidad.
Las fuerzas del sistema y los organismos internacionales trabajan para que la salida de la crisis sea beneficiosa para los mismos agentes que la han provocando cargando sobre las espaldas de los trabajadores y trabajadoras las consecuencias de la misma.
En España caminamos hacia los 5 millones de parados y paradas, lo que constituye el principal problema de la sociedad española y la cifra dramática en el campo social de la crisis. Las propuestas del Gobierno, de la derecha y de la patronal se circunscriben a recortar derechos de los trabajadores y a subvencionar a la gran banca con dinero público.
Para ayudar a la salida conservadora de la crisis se recortan libertades democráticas blindando un modelo de Estado monárquico y bipartidista que carece de legitimidad por lo que el PCE denuncia la censura y el blindaje de los grandes medios de comunicación sobre el debate Monarquía – República, que se secuestra los españoles y españolas.
Por lo tanto cuando desde el PCE nos marcamos el objetivo de conquistar la III República lo hacemos con la intención de dar una alternativa global al actual sistema que nos ha llevado a la mayor crisis de la historia reciente de España.
En función de este ideal emancipador hacemos una serie de precisiones para empezar a concretarlo:
1- La Primera y la Segunda República son para nosotros una referencia histórica indispensable para marcar el hilo conductor del pensamiento republicano así como para recoger y actualizar aquellas aportaciones y propuestas que sirvan para este siglo XXI. Queremos decir que la mayor parte de nuestro esfuerzo debe dedicarse al hoy y al mañana.
2- En consecuencia, la República no es otra cosa que el marco económico, social, político, cultural e institucional que los ciudadanos y ciudadanas de la República se dotan libremente y por el que se consienten para afrontar los problemas y sus soluciones. Es la respuesta a sus problemas.
3- Por lo tanto el proyecto republicano no debe ser encasillado en función de la terminología referida a espacios en el espectro político. Tenemos que darle a la palabra República una entidad de propuesta que la haga más accesible y llamativa; La República es libertad, igualdad y solidaridad, así como la reforma económica, social, política, ideológica y de nuevos valores a la situación real.
4- En el campo de la memoria histórica, el PCE se pronuncia por una ley que anule los juicios del franquismo y que garantice un entierro digno a todos los defensores de la legalidad republicana, que se encuentran hoy en las foses comunes a lo largo y ancho de nuestro país.
5- El PCE, llama a incrementar el número de Ayuntamientos integrados en la Rede de Municipios por la Tercera República. El municipalismo en España tiene una tradición histórica de lucha por la República en España.
En este contexto, El PCE se manifiesta a favor de la unidad de un movimiento republicano, que cada día cobra más fuerza entre los ciudadanos y ciudadanas y especialmente entre la juventud y llama a la movilización ciudadana para exigir transparencia en el manejo de los fondos públicos de la Casa Real, que actúa como un verdadero paraíso fiscal sin dar cuenta del destino del dinero procedente de los impuestos de todos los españoles, por lo que seguirá impulsando iniciativas que sirvan de continuidad a la campaña de recogida de firmas por la transparencia de las cuentas de la Casa Real recientemente finalizada.
En definitiva la Propuesta Republicana del PCE, es una iniciativa que se hace a la ciudadanía, a los colectivos sociales a fin de que se incorporen para construirla. Estamos pues ante una propuesta política que recaba la participación activa de los ciudadanos y ciudadanas porque la República no viene, se trae construyéndola, esta es la tarea a la que el PCE convoca este 14 de Abril.
Secretaría de Movimiento Republicano del PCE
divendres, 9 d’abril del 2010
El PCPV condena la brutalidad policial en el Cabanyal, exige dimisiones y alaba la resistencia de los vecinos
www.larepublica.es
“A Rita Barberá le importa poco lo que diga el Ministerio de Cultura porque parece que nunca le ha importado mucho la cultura”, señala Alfredo Albornos
El Partit Comunista del País Valencià condenó ayer enérgicamente la brutalidad de la Policía Local y la Policía Nacional en el barrio del Cabanyal, donde vecinos y representantes políticos fueron agredidos por oponerse al derribo de cinco inmuebles protegidos por el Ministerio de Cultura.
El Secretario General del PCPV, Alfredo Albornos, mostró el compromiso de los comunistas valencianos con la lucha que desde hace años libran los vecinos del Cabanyal, a los que animó a “seguir resistiendo”. “En su lucha van a contar con el apoyo de la mayoría de los valencianos y valencianas que no quieren que se siga destruyendo patrimonio cultural de la ciudad, para satisfacer los delirios faraónicos de Rita Barberá”, señaló Albornos, quien aseguró que “a Rita Barberá le importa poco lo que diga el Ministerio de Cultura porque parece que nunca le ha importado mucho la cultura”.
Albornos pidió a la ciudadanía “tomar nota” ante la actitud de algunos supuestos “demócratas” que envían a la Policía a desalojar aunque sea “rompiendo brazos”, en referencia a las lesiones sufridas por la dirigente comunista – Rosana Montalbán - que salió herida tras una actuacíon policíal que llevó también a la coordinadora de EUPV y diputada autonómica, Marga Sanz, al hospital.
El PCPV además exige la dimisión del delegado del Delegado del Gobierno, Ricardo Peralta, por la desmesurada y brutal actuación policial, impropia de un país presuntamente democrático, contra quienes no hacían más que defender pacíficamente el patrimonio cultural de los valencianos y valencianas.
“A Rita Barberá le importa poco lo que diga el Ministerio de Cultura porque parece que nunca le ha importado mucho la cultura”, señala Alfredo Albornos
El Partit Comunista del País Valencià condenó ayer enérgicamente la brutalidad de la Policía Local y la Policía Nacional en el barrio del Cabanyal, donde vecinos y representantes políticos fueron agredidos por oponerse al derribo de cinco inmuebles protegidos por el Ministerio de Cultura.
El Secretario General del PCPV, Alfredo Albornos, mostró el compromiso de los comunistas valencianos con la lucha que desde hace años libran los vecinos del Cabanyal, a los que animó a “seguir resistiendo”. “En su lucha van a contar con el apoyo de la mayoría de los valencianos y valencianas que no quieren que se siga destruyendo patrimonio cultural de la ciudad, para satisfacer los delirios faraónicos de Rita Barberá”, señaló Albornos, quien aseguró que “a Rita Barberá le importa poco lo que diga el Ministerio de Cultura porque parece que nunca le ha importado mucho la cultura”.
Albornos pidió a la ciudadanía “tomar nota” ante la actitud de algunos supuestos “demócratas” que envían a la Policía a desalojar aunque sea “rompiendo brazos”, en referencia a las lesiones sufridas por la dirigente comunista – Rosana Montalbán - que salió herida tras una actuacíon policíal que llevó también a la coordinadora de EUPV y diputada autonómica, Marga Sanz, al hospital.
El PCPV además exige la dimisión del delegado del Delegado del Gobierno, Ricardo Peralta, por la desmesurada y brutal actuación policial, impropia de un país presuntamente democrático, contra quienes no hacían más que defender pacíficamente el patrimonio cultural de los valencianos y valencianas.
dijous, 8 d’abril del 2010
EU EXIGEIX LA DIMISSIÓ IMMEDIATA DEL DELEGAT DE GOVERN PER LA “BRUTAL” CÀRREGA POLICIAL AL CABANYAL
La coordinadora d’EUPV, Marga Sanz, exigeix a més a la Delegació de Govern que obriga un expedient informatiu que investigue la duríssima càrrega policial que està produint-se al Cabanyal durant ja dos dies. El coordinador d’EUPV a València, Amadeu Sanchis, present aquest matí en el barri marítim en la concentració per impedir els enderrocaments, ha condemnat l’actuació de la Policia Nacional “qui de nou ha agredit als veïns, als ciutadans allí concentrats i als periodistes que desenvolupaven la seua feina. Aquesta actuació constata de forma definitiva que la Delegació de Govern no fa res efectiu per fer complir l’ordre ministerial i no sols no impossibilita l’enderrocament dels immobles –a totes llums il·legal- sinó que dona l’ordre de carregar contra els manifestants”.
Sanz afirma que el Delegat del Govern, Ricardo Peralta “ha perdut el control de la situació i després del que passà el dimarts és incomprensible que haja permès que hui torne a ocórrer el mateix”.
Per la seua banda, el coordinador d’EUPV a València recorda que encara resten 10 dies perquè la Justícia dictamine sobre la legalitat o no d’aquestos enderrocaments al Cabanyal. “És del tot incomprensible que la Delegació de Govern avui no haja emprat els efectius per impedir els enderrocaments i, pel contrari, haja estat d’avantguarda repressiva contra els veïns”, afirma Sanchis.
Des de les primeres hores d’aquest mateix matí, la coordinadora d’EUPV s’ha posat en contacte telefònic amb el Subdelegat del Govern, a qui ha transmès, igualment que en persona el propi Amadeu Sanchis, la seua petició expressa per a que fera complir la llei i la policia no emprara la violència contra els veïns i manifestants.
“Esquerra Unida considera que Delegació de Govern ha de donar explicacions immediates del per què aquesta contundència policial, la qual és la responsable directa de les agressions a polítics, veïns i periodistes”, manifesta Sanz.
Sanz afirma que el Delegat del Govern, Ricardo Peralta “ha perdut el control de la situació i després del que passà el dimarts és incomprensible que haja permès que hui torne a ocórrer el mateix”.
Per la seua banda, el coordinador d’EUPV a València recorda que encara resten 10 dies perquè la Justícia dictamine sobre la legalitat o no d’aquestos enderrocaments al Cabanyal. “És del tot incomprensible que la Delegació de Govern avui no haja emprat els efectius per impedir els enderrocaments i, pel contrari, haja estat d’avantguarda repressiva contra els veïns”, afirma Sanchis.
Des de les primeres hores d’aquest mateix matí, la coordinadora d’EUPV s’ha posat en contacte telefònic amb el Subdelegat del Govern, a qui ha transmès, igualment que en persona el propi Amadeu Sanchis, la seua petició expressa per a que fera complir la llei i la policia no emprara la violència contra els veïns i manifestants.
“Esquerra Unida considera que Delegació de Govern ha de donar explicacions immediates del per què aquesta contundència policial, la qual és la responsable directa de les agressions a polítics, veïns i periodistes”, manifesta Sanz.
dimecres, 7 d’abril del 2010
La Policía Local de Valencia agrede a la diputada de EUPV Marga Sanz
www.larepublica.es
Junto a ella también fueron agredidos por los agentes de la Policía Municipal, el diputado autonómico Lluís Torró y el coordinador de EUPV en Valencia, Amadeu Sanchís.
La coordinadora de EUPV y diputada autonómica acudió ayer al Hospital Clínico de Valencia para ser atendida por las agresiones provocadas por los agentes de la Policía Local de Valencia que la arrastraron para desalojarla de la puerta de la vivienda que finalmente fue destruida en el barrio del Cabanyal.
Sanz, que recibió el parte de lesiones e interpuso una denuncia por la agresión, señaló que la actuación policial "ha sido absolutamente desmesurada. Esta mañana hemos vivido un capítulo grotesco en el Cabanyal: policías cargando con toda su fuerza contra vecinos y ciudadanos que libremente ejercíamos nuestro derecho a expresarnos. Tanto la alcaldesa barberá como el delegado del gobierno, Ricardo peralta, deberán explicarnos esta carga policial por partida doble".
Sanz no ha sido la única miembro de EUPV desalojada de la puerta de la vivienda en la calle Vidal de Canelles. Junto a ella también fueron agredidos por los agentes de la Policía Municipal, el diputado autonómico Lluís Torró y el coordinador de EUPV en Valencia, Amadeu Sanchís. Posteriormente otros miembros de EUPV y el PCPV también fueron agredidos en esta ocasión por la Policía Nacional, y tuvieron que acudir a Urgencias.
dimecres, 17 de març del 2010
El PCE demana la nacionalització de les elèctriques com sector estratègic
Secretaria de Comunicació del PCE / 16 mar 10.
La privatització de les elèctriques ha dut a que s'inflin les butxaques dels accionistes en comptes d'en inversió i millores en la xarxa del subministrament.
Davant la situació de falta de subministrament elèctric que han patit i encara pateixen a Catalunya després de la nevada de setmanes enrere, el Partit Comunista d'Espanya considera que és un efecte pervers de la política de privatitzacions del PSOE-PP i que la ciutadania ha de prendre nota de les mentides neoliberals de la bondat de la privatització dels serveis i més quan com l'electricitat és estratègic. "Per tot això el PCE reivindica la nacionalització del sector elèctric, com sector estratègic per a la ciutadania i l'economia d'aquest país", ha declarat José Luis Centella Secretari General del Partit Comunista d'Espanya.
Espanya disposa d'una capacitat de generació que duplica el que el país és capaç de demandar. Existeixen més de 90.000 megavats(MW) de potència instal•lada peninsular, mentre que el consum instantani d'electricitat mai ha superat el record dels 45.450 megavats (MW) que es va arribar el 17 de desembre de l'any 2007. Referent a això, diuen des del PCE, és molt alliçonador el comunicat oficial que Xarxa Elèctrica Espanyola (REE) va emetre aquest dia, doncs ressalta que el sistema elèctric va poder atendre sense dificultat una demanda històrica.
La pròpia REE afirma en els seus informes periòdics que la qualitat del servei i la seguretat de subministrament del sistema elèctric espanyol és alta, plenament satisfactòria, encara que la potència instal•lada mai estigui operativa o disponible al 100%, ja sigui per falta d'aigua i vent que facin funcionar els embassaments i els parcs eòlics o per raons de manteniment i avaries puntuals que puguin sofrir les centrals tèrmiques alimentades per urani, carbó i gas natural. Aleshores, Per què s'han produït les apagades a Catalunya?, es pregunta el Secretari d'Economia del PCE, Javier Navascues, no és per falta de potència elèctrica, o perquè no s'hagi construït la cèlebre línia de Molt Alta Tensió sinó per una gestió deficient de la xarxa, per falta de manteniment i per falta d'inversió per part d'Endesa.
Ha continuat el responsable comunista, que aquesta és la realitat. Segons un informe publicat per Melania Mur Sangrá, professora de la Universitat de Saragossa, en 2005, des de la seva privatització la inversió d'Endesa ha caigut (com percentatge del valor de les seves instal•lacions) un 5% i l'eficiència un 12%. Ara, això sí, la rendibilitat que obtenen els seus accionistes ha augmentat prop del 20%. "Efectivament, la privatització millora la gestió de les empreses, però per als seus accionistes" ha dit Navascues i ha continuat, aquesta és la realitat després de tant ball entre Gas Natural, EON, ACCIONA i finalment ENEL. Qui és ENEL?, és l'empresa elèctrica italiana PÚBLICA. Aquesta és la qual s'està beneficiant. A això ens ha dut la privatització.
La privatització de les elèctriques ha dut a que s'inflin les butxaques dels accionistes en comptes d'en inversió i millores en la xarxa del subministrament.
Davant la situació de falta de subministrament elèctric que han patit i encara pateixen a Catalunya després de la nevada de setmanes enrere, el Partit Comunista d'Espanya considera que és un efecte pervers de la política de privatitzacions del PSOE-PP i que la ciutadania ha de prendre nota de les mentides neoliberals de la bondat de la privatització dels serveis i més quan com l'electricitat és estratègic. "Per tot això el PCE reivindica la nacionalització del sector elèctric, com sector estratègic per a la ciutadania i l'economia d'aquest país", ha declarat José Luis Centella Secretari General del Partit Comunista d'Espanya.
Espanya disposa d'una capacitat de generació que duplica el que el país és capaç de demandar. Existeixen més de 90.000 megavats(MW) de potència instal•lada peninsular, mentre que el consum instantani d'electricitat mai ha superat el record dels 45.450 megavats (MW) que es va arribar el 17 de desembre de l'any 2007. Referent a això, diuen des del PCE, és molt alliçonador el comunicat oficial que Xarxa Elèctrica Espanyola (REE) va emetre aquest dia, doncs ressalta que el sistema elèctric va poder atendre sense dificultat una demanda històrica.
La pròpia REE afirma en els seus informes periòdics que la qualitat del servei i la seguretat de subministrament del sistema elèctric espanyol és alta, plenament satisfactòria, encara que la potència instal•lada mai estigui operativa o disponible al 100%, ja sigui per falta d'aigua i vent que facin funcionar els embassaments i els parcs eòlics o per raons de manteniment i avaries puntuals que puguin sofrir les centrals tèrmiques alimentades per urani, carbó i gas natural. Aleshores, Per què s'han produït les apagades a Catalunya?, es pregunta el Secretari d'Economia del PCE, Javier Navascues, no és per falta de potència elèctrica, o perquè no s'hagi construït la cèlebre línia de Molt Alta Tensió sinó per una gestió deficient de la xarxa, per falta de manteniment i per falta d'inversió per part d'Endesa.
Ha continuat el responsable comunista, que aquesta és la realitat. Segons un informe publicat per Melania Mur Sangrá, professora de la Universitat de Saragossa, en 2005, des de la seva privatització la inversió d'Endesa ha caigut (com percentatge del valor de les seves instal•lacions) un 5% i l'eficiència un 12%. Ara, això sí, la rendibilitat que obtenen els seus accionistes ha augmentat prop del 20%. "Efectivament, la privatització millora la gestió de les empreses, però per als seus accionistes" ha dit Navascues i ha continuat, aquesta és la realitat després de tant ball entre Gas Natural, EON, ACCIONA i finalment ENEL. Qui és ENEL?, és l'empresa elèctrica italiana PÚBLICA. Aquesta és la qual s'està beneficiant. A això ens ha dut la privatització.
dimarts, 9 de març del 2010
El PCPV considera que la denuncia de Fabra contra Marina Albiol es una vergüenza más para la Justicia
"Los verdugos se convierten en víctimas, y las verdaderas víctimas o quienes se ponen de su parte, pueden acabar sentados en el banquillo de los acusados"
El Partit Comunista del País Valencià considera "una aberración y una auténtica vergüenza para la justicia de este país la apertura de diligencias contra la diputada autonómica de EUPV y dirigente del PCPV, Marina Albiol, tras la denuncia del presidente de la Diputación de Castellón, Carlos Fabra, imputado por delitos de corrupción".
Así lo asegura en el que manifiesta su más enérgico apoyo a Marina Albiol "y a la política que ha llevado en las instituciones valencianas, y especialmente contra los casos de corrupción que asolan el País Valencià y provocan indignación y vergüenza a cualquier ciudadano medianamente informado".
Para el PCPV, l"a misma vergüenza y preocupación que sentimos al contemplar la auténtica degradación de la Justicia española, donde los verdugos se convierten en víctimas, y las verdaderas víctimas o quienes se ponen de su parte, pueden acabar sentados en el banquillo de los acusados, como ha sucedido en numerosos casos de corrupción o en la investigación de los crímenes del franquismo".
www.larepublica.es
dilluns, 8 de març del 2010
8 de març 2010. En lluita contra la feminització de la pobresa!
La manifestació a Alacant 19.30 a la Plaça Calvo Sotelo
Secretaria de la Dona del PCE/ Març 210
És alarmant la feminització de la pobresa. Les conseqüències de la crisi econòmica a Espanya estan repercutint sobretot en les dones de la classe treballadora, especialment les joves i les immigrants, i la situació no millora. La major part de les persones pobres i excloses de la societat i sense cobertures som dones. Espanya és el paradigma d'atur estructural, sent la taxa d'atur femení del 19%. El nostre mercat de treball es caracteritza principalment per l'abús de la temporalitat i la contractació a temps parcial, especialment per a les dones, així com per la discriminació salarial, que se segueix mantenint entorn d'un 30%. D'altra banda, la baixa taxa d'activitat femenina demostra que les cures segueixen recaent quasi en exclusiva en les mateixes.
La disminució de la renda familiar tant per la precarització de les condicions de treball, per l'atur i per la disminució del salari real, produeix efectes molt negatius en les dones.
El raquític estat del benestar no avança sinó que retrocedeix. Menys pressupost per a la llei de dependència, privatització dels serveis públics i retallada de les pensions, el que perjudica especialment a les dones que són quines finalment assumeixen els treballs familiars bàsics de la vida.
Al mateix temps estem patint un atac polític i ideològic sobre els drets conquistats pels moviments de dones. Les polítiques per a la igualtat de gènere reben forts atacs per part de la dreta política, el sistema judicial i l'església catòlica. Són exemple d'això, les declaracions públiques del jutge Serrano en contra la llei de violència de gènere, afirmant que hi ha moltes denúncies falses i que aquesta llei és fruit de la “dictadura del feminisme radical” o les de l'Arquebisbe de Granada en contra de la llei de l'avortament, comparant-la amb els crims d'Hitler.
Des de la Secretaria de la Dona vam manifestar que és necessària l'expansió de la despesa social per acabar amb la desigualtat.
Una major provisió pública de béns i serveis socialment essencials: educació, sanitat, atenció a la dependència, programes d'integració social, habitatge públic, transport…, fixant com objectiu arribar a els nivells de despesa social dels països del nostre entorn, és la segona via per a una expansió selectiva de la demanda. És l'exemple més clar de com l'atenció a les necessitats socials pot traduir-se en l'increment de l'ocupació estable i amb drets, sempre que aquest vinga de la mà d'una expansió directa de l'esfera del sector públic en l'economia.
Una part gens menyspreable d'aqueix treball socialment necessari es realitza en l'actualitat, ocult després del mantell del treball domèstic i, més recentment, amb la “globalització del treball de cures” a càrrec de mà d'obra immigrant majoritàriament femenina. La transformació d'aqueix treball ocult en ocupacions socialment reconegudes és un imperatiu en una societat amb menor desigualtat de gènere.
Per tot això és necessari:
• Jornada laboral 35h per llei, sense reducció de drets.
• Repartiment equitatiu del treball i de les responsabilitats entre dones i homes.
• Ocupació estable i amb drets.
• Igualtat salarial.
• Dotació pressupostària, aplicació i desenvolupament de les lleis d'igualtat i de dependència.
• Polítiques municipals per a fer les ciutats habitables per a les dones.
• Reforma fiscal. Que pague més qui més té, per al desenvolupament d'ocupació pública estable per a les dones.
• Abolir l'explotació sexual per llei.
dimecres, 3 de març del 2010
Esquerra Unida exigeix al Consell que deixe de sustentar “la causa ruïnosa que és Terra Mítica”
NOTA DE PREMSA
El diputat d’EUPV, Lluís Torró, assenyala que el parc temàtic “segueix registrant pèrdues mentre sols fa que rebre fons públics. Ens preguntem quin interès té el govern del PP per mantenir aquesta empresa desastrosa”
Esquerra Unida ha denunciat en reiterades ocasions el deute insostenible que arrossega el parc temàtic “i ara coneixem que ha tancat l’exercici de 2009 amb pèrdues, de nou, valorades en quasi 15’3 milions d’euros. És indignant que el Consell seguisca insistint en Terra Mítica i no trenque els lligams amb el parc i el pose en venda, tal i com li exigim des de EUPV des de fa temps”, afirma.
Torró subratlla que la única salvació per al propi parc és que empreses privades vinculades al sector de l’oci puguen reconvertir-lo en un negoci mitjanament rendible. “No pot ser que la Generalitat estiga fent-se càrrec d’aquest negoci absolutament deficitari”.
El parlamentari d’esquerres remarca que el Consell té una “responsabilitat política que assumir en el fracàs de Terra Mítica”. Esquerra Unida ja va advertir quan estava construint-se el parc que el projecte no era viable ni econòmicament ni mediambientalment “i que estaven amagant-se els interessos de requalificar els terrenys del voltant, els quals a més estaven protegits”, assevera Torró.
El diputat d’EUPV, Lluís Torró, assenyala que el parc temàtic “segueix registrant pèrdues mentre sols fa que rebre fons públics. Ens preguntem quin interès té el govern del PP per mantenir aquesta empresa desastrosa”
Esquerra Unida ha denunciat en reiterades ocasions el deute insostenible que arrossega el parc temàtic “i ara coneixem que ha tancat l’exercici de 2009 amb pèrdues, de nou, valorades en quasi 15’3 milions d’euros. És indignant que el Consell seguisca insistint en Terra Mítica i no trenque els lligams amb el parc i el pose en venda, tal i com li exigim des de EUPV des de fa temps”, afirma.
Torró subratlla que la única salvació per al propi parc és que empreses privades vinculades al sector de l’oci puguen reconvertir-lo en un negoci mitjanament rendible. “No pot ser que la Generalitat estiga fent-se càrrec d’aquest negoci absolutament deficitari”.
El parlamentari d’esquerres remarca que el Consell té una “responsabilitat política que assumir en el fracàs de Terra Mítica”. Esquerra Unida ja va advertir quan estava construint-se el parc que el projecte no era viable ni econòmicament ni mediambientalment “i que estaven amagant-se els interessos de requalificar els terrenys del voltant, els quals a més estaven protegits”, assevera Torró.
dimarts, 23 de febrer del 2010
TOTS AL CARRER PELS NOSTRES DRETS LABORALS: CONTRA EL "PENSIONAZO"
Des del PCPV de Castalla recolzem les manifestacions convocades avui 23 de febrer pels sindicats CCOO i UGT, contra la mesura del Govern d’Espanya d’augmentar l’edat laboral fins els 67 anys. Aquesta mesura és una burla, un clar atac directe als drets dels treballadors i les treballadores.
La realitat és que les pensions estan garantides pel nombre de cotitzacions i els impostos de les cotitzacions. Generant dubtes sobre les pensions públiques, obliga a que els treballadors i les treballadores contracten plans de pensions privats.
Però no tan sols hi ha que garantir les pensions, també hi ha que millorar-les, com es pot fer?:
- Eliminant els topes màxims de cotització i apropar-se a la proporcionalitat de la cotització amb els salaris reals. La cotització màxima és la d’un salari de 3198 euros per 12 anys. Qui guanya més d’aquesta quantitat, és a dir 38376 euros bruts anuals ja no cotitza més.
La realitat és que les pensions estan garantides pel nombre de cotitzacions i els impostos de les cotitzacions. Generant dubtes sobre les pensions públiques, obliga a que els treballadors i les treballadores contracten plans de pensions privats.
Però no tan sols hi ha que garantir les pensions, també hi ha que millorar-les, com es pot fer?:
- Eliminant els topes màxims de cotització i apropar-se a la proporcionalitat de la cotització amb els salaris reals. La cotització màxima és la d’un salari de 3198 euros per 12 anys. Qui guanya més d’aquesta quantitat, és a dir 38376 euros bruts anuals ja no cotitza més.
- Combatent l’econòmica submergida que suposa un 23% del PIB.
- Desenvolupant polítiques que ajuden a la creació de treball.
-Avançar progressivament la jubilació fins als 60 anys, i la jornada laboral fins 35 hores setmanals.
-Desenvolupar una política de conciliació laboral i familiar: Gratuïtat d’escoles de 0 a 3 anys, extensió dels permisos de maternitat/paternitat...
- Combatre les pràctiques empresarials com acomiadar als 11 mesos per a que el mes de vacances el paguen els serveis públics de Treball.
- Incentivar la creació del treball Juvenil. Per a què allargar l’edat de jubilació si hi ha molts joves sense treballar?
CONTRA EL “PENSIONAZO” DEFENGAM UN SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS.
LA TEVA PENSIÓ ÉS UN DRET.
MANIFESTACIÓ: 19´30 hores a les Escales del Institut Jorge Juan (Alacant)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
