La manifestació a Alacant 19.30 a la Plaça Calvo Sotelo
Secretaria de la Dona del PCE/ Març 210
És alarmant la feminització de la pobresa. Les conseqüències de la crisi econòmica a Espanya estan repercutint sobretot en les dones de la classe treballadora, especialment les joves i les immigrants, i la situació no millora. La major part de les persones pobres i excloses de la societat i sense cobertures som dones. Espanya és el paradigma d'atur estructural, sent la taxa d'atur femení del 19%. El nostre mercat de treball es caracteritza principalment per l'abús de la temporalitat i la contractació a temps parcial, especialment per a les dones, així com per la discriminació salarial, que se segueix mantenint entorn d'un 30%. D'altra banda, la baixa taxa d'activitat femenina demostra que les cures segueixen recaent quasi en exclusiva en les mateixes.
La disminució de la renda familiar tant per la precarització de les condicions de treball, per l'atur i per la disminució del salari real, produeix efectes molt negatius en les dones.
El raquític estat del benestar no avança sinó que retrocedeix. Menys pressupost per a la llei de dependència, privatització dels serveis públics i retallada de les pensions, el que perjudica especialment a les dones que són quines finalment assumeixen els treballs familiars bàsics de la vida.
Al mateix temps estem patint un atac polític i ideològic sobre els drets conquistats pels moviments de dones. Les polítiques per a la igualtat de gènere reben forts atacs per part de la dreta política, el sistema judicial i l'església catòlica. Són exemple d'això, les declaracions públiques del jutge Serrano en contra la llei de violència de gènere, afirmant que hi ha moltes denúncies falses i que aquesta llei és fruit de la “dictadura del feminisme radical” o les de l'Arquebisbe de Granada en contra de la llei de l'avortament, comparant-la amb els crims d'Hitler.
Des de la Secretaria de la Dona vam manifestar que és necessària l'expansió de la despesa social per acabar amb la desigualtat.
Una major provisió pública de béns i serveis socialment essencials: educació, sanitat, atenció a la dependència, programes d'integració social, habitatge públic, transport…, fixant com objectiu arribar a els nivells de despesa social dels països del nostre entorn, és la segona via per a una expansió selectiva de la demanda. És l'exemple més clar de com l'atenció a les necessitats socials pot traduir-se en l'increment de l'ocupació estable i amb drets, sempre que aquest vinga de la mà d'una expansió directa de l'esfera del sector públic en l'economia.
Una part gens menyspreable d'aqueix treball socialment necessari es realitza en l'actualitat, ocult després del mantell del treball domèstic i, més recentment, amb la “globalització del treball de cures” a càrrec de mà d'obra immigrant majoritàriament femenina. La transformació d'aqueix treball ocult en ocupacions socialment reconegudes és un imperatiu en una societat amb menor desigualtat de gènere.
Per tot això és necessari:
• Jornada laboral 35h per llei, sense reducció de drets.
• Repartiment equitatiu del treball i de les responsabilitats entre dones i homes.
• Ocupació estable i amb drets.
• Igualtat salarial.
• Dotació pressupostària, aplicació i desenvolupament de les lleis d'igualtat i de dependència.
• Polítiques municipals per a fer les ciutats habitables per a les dones.
• Reforma fiscal. Que pague més qui més té, per al desenvolupament d'ocupació pública estable per a les dones.
• Abolir l'explotació sexual per llei.
eixa és la política d'igualtat que s'ha de fomentar, no el feminisme light de cara a la galeria que planteja el govern del PSOE amb mesures com assignar a una dona per estar prenyada el ministeri de Defensa. Són mesures hipòcrites que no reflexen la realitat de les masses femenines què en veure's en una situació d'eixes acaba en l'atur. Com és diu aquest sistema té com a principal fonament l'explotació de l'home per l'home, i en aquest sinistre joc no es sol tindre en compte que la major explotació és el que rep la dona. Així que quan veig a dones enarbolant banderes del feminisme i així mateix no defendre altre model de sístema polític,econòmic i social no faig més que pensar en la contradicció de les seues aspiracions.
ResponEliminaSense socialisme no hi ha igualtat, sense les dones no pot haver socialisme.
Amunt totes eixes dones treballadores. I no volem a Castalla més vergonyes com el dur a la periodista d'ultradreta en un dia tan simbòlic.
Veig que comenceu a moure-vos, m'alegre per vosaltres. A vore si organitzeu un acte i em puc arrimar per ahí.
Salut companys
Hola rojillos,como va todo?
ResponEliminaLa verdad es que es muy acertada esta entrada que habeis propuesto para un día tan señalado. Siempre solíamos decir, un día para la mujer y los otros 364 para los hombres pero dejémonos de estupideces ya, hagamos de estos días simbólicos la guía para canalizar nuestras luchas. Al igual que el día 1 de mayo sirve para dar rienda suelta a las reevindicaciones de la clase obrera desde que pasó aquello en Chicago...Hoy estaba leyendo un problema que me perturba en demasía. Las multinacionales que van hacia países como Brasil en busca de materias primas en abundancia y a precio irrisorio,mano de obra...Un dato me ha estremecido, allá donde las multinacionales europeas o yankis llevan el agronegocio la situación de la mujer empeora de manera preocupante, generando así su exclusión y el que se vean abocadas a la prostitución. Estas cosas no llegan a nuestros oídos. Para nuestros políticos y medios de comunicación el mayor problema de la mujer es el de que si puede abortar o no, que si el aborto es un atentado contra el derecho a la vida. Y son estos mismos que defienden el derecho a la vida los que invierten en estas empresas multinacionales que están arruinando la vida de millones de personas que ya han salido del vientre y están bien creciditas.
Por eso, dejémonos de pavadas y luchemos por los problemas reales, quitémonos el muro que nos han impuesto desde los media.
Por cierto, los colores del blog son muy chulos.