Enquesta sobre la presentació de la Candidatura d'Esquerra Unida a les pròximes eleccions locals

Des d'Esquerra Unida volem saber l'opinió de la ciutadania castelluda sobre la possible candidatura d'Esquerra Unida a les pròximes eleccions locals. Des de la nostra perspectiva i defensa de la democràcia participativa, creem que l'opinió de la gent és molt important, i més si es tracta del desenvolupament del nostre projecte.

PARTICIPA!!

Manifest del PCE davant el dia contra la violència de gènere

Des del PCE condemnem la violència de la qual són objecte les dones a molts àmbits de la vida. Aquest 25 de Novembre seguim denunciant que tres de cada quatre dones en el món han patit alguna vegada en la seua vida violència masclista (ONU).

Unes 5.000 dones moren assassinades pel codi de l'honor. I també hi ha altres víctimes que dia a dia pateixen una violència que no deixa petjada física, però sí psicològica: aquelles dones que aguanten les vexacions i humiliacions verbals per part de les seues parelles.

La violència té rostre de Dona: Situacions com que tres de cada quatre víctimes en ciutat Juárez són dones, que a Haití el nombre de violacions després del terratrèmol siga brutal, que les ablacions a Àfrica i fins i tot a Europa augmenten, que les agressions per exercir el dret a l'educació a Afganistan, que les dones assassinades a Espanya a les mans de les seues parelles o exparelles siguen més en el que portem d'any que en tot 2009, o les dades de l'Europol, que estimen que hi ha centenars de milers de víctimes de tracta d'éssers humans per a l'explotació sexual només a Europa, sent la immensa majoria de les víctimes dones i xiquetes mostren que la violència de gènere persisteix i fins i tot que amb la crisi augmenta en alguna de les seues facetes.

Des del PCE fem una crida a tots els governs i Institucions, sindicats, partits, en definitiva a tota la societat perquè acabem amb aquesta violència i la impunitat que se li atorga. La violència exercida contra les dones és una pandèmia que pot atacar a totes per igual, sense fronteres i independentment de la classe social.

A Espanya el passat 28 de juny, s'han complit cinc anys des que va entrar en vigor la Llei orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, llei que segueix sense abastar els aspectes estructurals de la violència sexista i que no conté les mesures efectives de detecció precoç, prevenció i accions educatives, ni els recursos necessaris per al seu desenvolupament.

La crisi i les retallades pressupostàries en polítiques socials, van a aconseguir un empitjorament en el camí cap a la igualtat real, amb l'agreujant de la supressió d'un Ministeri, que només representava el 0,03% dels Pressupostos Generals de l'Estat i de les polítiques d'igualtat que són una de les grans víctimes en les decisions anti-crisis d'aquest Govern de ZP.

Per al PCE és urgent la implementació d'una nova llei que exigisca a totes les institucions el desenvolupament de mesures que siguen veritablement integrals i transversals, que impliquen a tots els estaments socials i polítics, perquè aborden íntegrament la violència de gènere, sense limitar-se a la violència domestica, dotant-se de recursos materials, humans i econòmics suficients.

Marcelino, inmortal

Dicen que te has muerto, Marcelino. Dicen que te has muerto y lloran las calles, las avenidas, las plazas, las fábricas, las tapias, los diarios, los papeles, las casas, los coches, los vagones, las esquinas, los rincones, los parques, las sedes, las radios, las minas, las banderas, los libros,los campos, las hoces, los tornos, los martillos.

Y lloran las madres, los hijos, los abuelos, los padres, los tíos, los nietos, los ojos, las manos, las sienes, las bocas, los brazos, los puños. Lloran hasta las lágrimas, Marcelino.

Y se mueren de pena los árboles, las flores, la hierba, los pájaros. Se muere de pena hasta la muerte, Marcelino.

Dicen que te has muerto, Marcelino, pero no es cierto.

Quien te conoce sabe que volverás a tapar las calles, las avenidas, las plazas. Que renacerás en las manos del obrero y en el libro del estudiante. Que agitarás las fábricas, que inundarás las tapias, los diarios, los papeles, las radios.

No te has muerto Marcelino. Cuando se sequen las lágrimas y cuando se calmen las penas, lo sabrán las madres, los hijos, los nietos, las sienes, las bocas... y entonces habitarás las casas, entonarás los himnos, atronarás las sedes y nos apretarás, como siempre, los puños.

Editorial Larepublica.es

Hui Dijous 21 a les 20.00 Cayo Lara a Alcoi

Cayo Lara, coordinador d'IU, Marga Sanz, coordinadora d'EUPV i Paco Agulló, portaveu d'EU-l'Entesa d'Alcoi, intervindran en un acte públic en el que es valorarà la situació pólítica actual i les alternatives d'EU a la crisi.

A més dels discursos polítcs, comptarem amb una breu actuació musical del grup alcoià BATÀ. Volem que l'acte també siga un senzill homenatge al nostre benvolgut Ovidi Montllor (cantant, actor, comunista, alcoià, ciutadà del món) en el 15è aniversari del seu decès.

Hora: dijous, 21 / octubre · 20:00 - 21:30

Lloc: Teatre Principal
Sant Tomàs, 5

La superioridad del capitalismo

Santiago Alba Rico

¿Qué es una crisis capitalista?

Veamos en primer lugar lo que no es una crisis capitalista.

Que haya 950 millones de hambrientos en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.

Que haya 4.750 millones de pobres en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.

Que haya 1.000 millones de desempleados en todo el mundo, eso no es una crisis capitalista.

Que más del 50% de la población mundial activa esté subempleada o trabaje en precario, eso no es una crisis capitalista.

Que el 45% de la población mundial no tenga acceso directo a agua potable, eso no es una crisis capitalista.

Que 3.000 millones de personas carezcan de acceso a servicios sanitarios mínimos, eso no es una crisis capitalista.

Que 113 millones de niños no tengan acceso a educación y 875 millones de adultos sigan siendo analfabetos, eso no es una crisis capitalista.

Que 12 millones de niños mueran todos los años a causa de enfermedades curables, eso no es una crisis capitalista.

Que 13 millones de personas mueran cada año en el mundo debido al deterioro del medio ambiente y al cambio climático, eso no es una crisis capitalista.

Que 16.306 especies están en peligro de extinción, entre ellas la cuarta parte de los mamíferos, no es una crisis capitalista.

Todo esto ocurría antes de la crisis. ¿Qué es, pues, una crisis capitalista? ¿Cuándo empieza una crisis capitalista?

Hablamos de crisis capitalista cuando matar de hambre a 950 millones de personas, mantener en la pobreza a 4700 millones, condenar al desempleo o la precariedad al 80% del planeta, dejar sin agua al 45% de la población mundial y al 50% sin servicios sanitarios, derretir los polos, denegar auxilio a los niños y acabar con los árboles y los osos, ya no es suficientemente rentable para 1.000 empresas multinacionales y 2.500.000 de millonarios.

Lo que demuestra la superior eficacia y resistencia del capitalismo es que todas estas calamidades humanas -que habrían invalidado cualquier otro sistema económico- no afectan a su credibilidad ni le impiden seguir funcionando a pleno rendimiento. Es precisamente su indiferencia mecánica la que lo vuelve natural, invulnerable, imprescindible. El socialismo no sobreviviría a este desprecio por el ser humano, como no sobrevivió en la Unión Soviética, porque está pensado precisamente para satisfacer sus necesidades; el capitalismo sobrevive y hasta se robustece con la desgracias humanas porque no está pensado para aliviarlas. Ningún otro sistema histórico ha producido más riqueza, ningún otro sistema histórico ha producido más destrucción. Basta considerar en paralelo estas dos líneas -la de la riqueza y la de la destrucción- para ponderar todo su valor y toda su magnificencia. Esta doble tarea, que es la suya, el capitalismo la hace mejor que nadie y en ese sentido su triunfo es inapelable: que haya cada vez más alimentos y cada vez más hambre, más medicinas y más enfermos, más casas vacías y más familias sin techo, más trabajo y más parados, más libros y más analfabetos, más derechos humanos y más crímenes contra la humanidad.

¿Por qué tenemos que salvar eso? ¿Por qué tiene que preocuparnos la crisis? ¿Por qué nos conviene encontrarle una solución? Las viejas metáforas del liberalismo se han revelado todas mendaces: la “mano invisible” que armonizaría los intereses privados y los colectivos cuenta monedas en una cámara blindada, el “goteo” que irrigaría las capas más bajas del subsuelo apenas si es capaz de llenar el cuenco de una mano, el “ascensor” que bajaría cada vez más deprisa a rescatar gente de la planta baja se ha quedado con las puertas abiertas en el piso más alto. Las soluciones que proponen, y aplicarán, los gobernantes del planeta prolongan, en cualquier caso, la lógica inmanente del beneficio ampliado como condición de supervivencia estructural: privatización de fondos públicos, prolongación de la jornada laboral, despido libre, disminución del gasto social, desgravación fiscal a los empresarios. Es decir, si las cosas no van bien es porque no van peor. Es decir, si no son rentables 950 millones de hambrientos, habrá que doblar la cifra. El capitalismo consiste en eso: antes de la crisis condena a la pobreza a 4.700 millones de seres humanos; en tiempos de crisis, para salir de ella, sólo puede aumentar las tasas de ganancia aumentando el número de sus víctimas. Si se trata de salvar el capitalismo -con su enorme capacidad para producir riqueza privada con recursos públicos- debemos aceptar los sacrificios humanos, primero en otros países lejos de nosotros, después quizás también en los barrios vecinos, después incluso en la casa de enfrente, confiando en que nuestra cuenta bancaria, nuestro puesto de trabajo, nuestra televisión y nuestro ipod no entren en el sorteo de la superior eficacia capitalista. Los que tenemos algo podemos perderlo todo; nos conviene, por tanto, volver cuanto antes a la normalidad anterior a la crisis, a sus muertos en-otra-parte y a sus desgraciados sin-ninguna-esperanza.

Un sistema que, cuando no tiene problemas, excluye de una vida digna a la mitad del planeta y que soluciona los que tiene amenazando a la otra mitad, funciona sin duda perfectamente, grandiosamente, con recursos y fuerzas sin precedentes, pero se parece más a un virus que a una sociedad. Puede preocuparnos que el virus tenga problemas para reproducirse o podemos pensar, más bien, que el virus es precisamente nuestro problema. El problema no es la crisis del capitalismo, no, sino el capitalismo mismo. Y el problema es que esta crisis reveladora, potencialmente aprovechable para la emancipación, alcanza a una población sin conciencia y a una izquierda sin una alternativa elaborada. Se equivoque o no Wallerstein en su pronóstico sobre el fin del capitalismo, tiene razón sin duda en el diagnóstico antropológico. En un mundo con muchas armas y pocas ideas, con mucho dolor y poca organización, con mucho miedo y poco compromiso -el mundo que ha producido el capitalismo- la barbarie se ofrece mucho más verosímil que el socialismo.

Por eso hay que auparse en los islotes de conciencia y en los grumos de organización. Cuba bloqueada, Cuba azotada por los vientos, Cuba pobre, Cuba incómoda, Cuba a veces equivocada, Cuba improvisada, Cuba disciplinada, Cuba resistente, Cuba ilustrada, Cuba siempre humana, mantiene abierta una tercera vía, hoy más necesaria que nunca, entre el capitalismo y la barbarie. Si no podemos ayudarla, podemos al menos ayudarnos a nosotros mismos pensando en ella con alivio y agradecimiento.

www.rebelion.org

Alfredo Albornos: “el 29-S comença una lluita que anem a guanyar”

Prop de 200 persones van abarrotar aquest cap de setmana la recentment inaugurada seu d'Esquerra Unida del País Valencià, on es va celebrar un acte a favor de la Vaga General del pròxim 29 de Setembre, convocat pel Partit Comunista del País Valencià i en el qual va participar el Secretari General del Partit Comunista d'Espanya, José Luís Centella, el Secretari General del PCPV, Alfredo Albornos i el Secretari General de les Joventuts Comunistes del País Valencià, Rubén Nebra. A l'acte van assistir també representants de Comissions Obreres i de la Intersindical.

En un ambient d'optimisme entre els assistents davant la celebració de l'atur general, Nebra va alertar que la joventut ha sigut en aquesta crisi la principal víctima de l'atur, on en el País Valencià aconsegueix xifres desorbitades entre aquest sector de la població.

Per la seua banda, Alfredo Albornos va advertir que els comunistes no accepten “la reforma laboral del PSOE”, ni tampoc “les polítiques que al el País Valencià aplica el Partit Popular”. Albornos va criticar que avui la socialdemocracia i la dreta advoquen per un mateix objectiu, “incrementar els beneficis de la gran banca i la patronal”.

El líder dels comunistes valencians va recordar a més que al País Valencià s'està per sobre de totes les mitjanes estatals: “més atur, menys salaris, més temporalitat, menys cobertures socials, pensions més baixes, pitjor sanitat...”.

Per Albornos, els objectius de la reforma laboral del Govern “és donar l'espenta definitiva al desenvolupament dels plans privats de jubilació”. “És una reforma cruel, no acceptable i tira tota la càrrega de la crisi sobre els muscles dels treballadors i treballadores”. A més “tira per terra les conquestes laborals que s'havien aconseguit amb la lluita dels treballadors”.

El Secretari General del PCPV va avisar que “el 29-S comença una lluita, que anem a guanyar”.

El PCE proposa una iniciativa cívica per a exigir la retirada de les tropes espanyoles d'Afganistan

Secretaria de comunicació del PCE /25 agost 10

Centella equipara al Govern de Zapatero amb les pitjors decisions del Govern d'Aznar en matèria d'intervencions militars

El Secretari General del Partit Comunista d'Espanya, José Luis Centella, ha mostrat la seua solidaritat amb la família dels Guàrdies Civils i l'intèrpret morts a Afganistan, sumant-se al dolor que causa una mort inútil en una missió cada vegada més clarament de guerra. També anuncia que durant els mesos de setembre i octubre promourà una iniciativa ciutadana per a portar al Parlament el debat sobre la necessitat de retirar les tropes d'Afganistan

En conseqüència, el PCE reitera la seua postura contrària a la presència de tropes espanyoles a Afganistan i recorda que la decisió de l'OTAN d'impulsar una Guerra oberta a Afganistan implica a les nostres tropes en una Guerra d'ocupació similar a la qual es va viure a l'Iraq i que els incidents produïts després de la mort dels ciutadans espanyols posen en evidència l'absurd de continuar sent partícips d'aquesta operació.

Per a Centella “la gravetat de les decisions de l'OTAN i la conformitat amb la qual està actuant el Govern espanyol és similar a la presa per Bush, Blair i Aznar en decidir iniciar la Guerra de l'Iraq” i equipara al Govern de Zapatero amb les pitjors decisions del Govern d'Aznar en matèria d'intervencions militars d'Espanya en l'exterior, fent-li responsable de les seues conseqüències.

Segons el Secretari General del PCE “la decisió de l'OTAN d'incrementar les accions militars a Afganistan posa de manifest, d'una banda el fracàs de l'anomenada operació llibertat duradora, que ni ha acabat amb els talibans afganesos ni molt menys ha detingut als caps d'Al-Quaeda i, d'altra banda, deixa clar l'objectiu que tenien les tropes de l'OTAN que no era altre que l'ocupació del país en funció dels interessos dels EUA per a controlar els recursos naturals de la zona”.

En aquest sentit, el PCE denuncia que al contrari del que el Govern vol fer veure l'opinió publica, les nostres tropes a Afganistan no compleixen una missió humanitària, ja que els soldats no han sigut enviats perquè eixe país requereix ajuda humanitària amb particular urgència. La realitat és que en el món hi ha molts països que reclamen ajuda de forma molt més peremptòria, com és el cas de gran part de continent africà amb centenars de morts diàries per fam, que podien ser pal·liades si se li dedicaren una part dels fons militars que s'estan gastant a Afganistan.

Per al PCE tampoc es pot dir que les nostres tropes estan tractant d'ajudar a crear un Estat democràtic i lliure, perquè la realitat és que a Afganistan no s'està creant una democràcia que vaja mes allà d'un simulacre d'eleccions, gens lliures per cert, ja que els suports locals que va aconseguir Washington per a desencadenar la guerra i enderrocar als seus antics aliats, els talibans, no tenen cap inclinació ni a la llibertat ni a la democràcia, ni molt menys a la justícia social. RAWA, una organització de dones afganeses, ha manifestat en diverses ocasions que els actuals governants són «talibans sense barba». Els que els diferencia, amén d'un reaccionarisme menys rígid que segueix mantenint a la dona sota el burka i que és tan corrupte o més que l'anterior règim, és el seu servilisme davant els interessos nord-americans.