Saramago, Comunista

Secretaría de comunicación del PCE / 18 jun 10

Muere Saramago y lloran las piedras del mundo. Lloran en las barriadas pobres y en los despachos de los revolucionarios de salón. Muere Saramago y los comunistas del mundo, cada uno de su padre y de su madre, un hilo rojo nos une y nos separa, recuerdan la voz potente, alzada del suelo, voz de la memoria, de uno de los referentes éticos de la izquierda mundial. Campesino, autodidacta, escritor de prosa densa y verdadera, periodista, animal político, describía el mundo de la explotación y la terrible deriva del capitalismo hacia la nada. Manos grandes, como si quisieran consolar el dolor de la tierra; pelo cano, escaso, figura firme y flexible como el junco (Mao, dixit), Saramago era barricada y referente, clavel revolucionario, Grándola, y conciencia singular, colectiva, de los parias. Escribo estas líneas y le pido a mi nieta Lola, muy triste, que ponga la canción de Zeca Afonso. A los viejos las muertes, sabido es, nos afectan poco. Será por no sentir su cercanía. Polvorientas, las mejores novelas de José, reposan en los estantes superiores de la biblioteca. Hace años que no transito por ellas. He seguido leyendo a Saramago con complicidad comunista, como si me importaran sus textos. He sido fiel a pocas cosas: unos principios antiguos, amistades, lecturas. Cada vez que Saramago publicaba una nueva novela alguien me la regalaba. Reconozco que lo leía a saltos, como si su prosa me recordara lo que somos: reconozco también que ya sólo quiero olvidar.

Dentro de unos años, leeremos a Saramago como uno de los prosistas que mejor describió el viaje a ninguna parte del capitalismo, de la democracia moderna. Otros, la mayoría, pasearán por sus páginas destacando su elaborada prosa, su forma ejemplar de concebir los diálogos, lo apesadumbrado de su voz, centinela en un campo incendiado. Leerán un autor descontextualizado, fuera del mundo, y muchos no comprenderán que, al menos durante veinte años, fue un referente ético de la izquierda comunista. ¿Comunista? No estaremos ni en los museos. Ni siquiera en los museos de cera: museos del horror. Saramago, comunista. Escritor. ¡Comunista! ¡Stalin! La historia literaria, como si le importara a alguien, hará justicia, dentro de unos lustros, a uno de los mejores prosistas portugueses del siglo XX. Alguna de sus obras se estudiarán en las universidades y tesis doctorales (ya existen) analizarán sus palabras, sus sintagmas. Saramago comunista quedará como una referencia anodina, marginal. Muere Saramago, despidiéndose de la vida, un día gris de junio y las palabras de la tribu pierden uno de sus mejores escribas. Muere Saramago y su voz de altavoz, de estatua moral, se eleva hacia la Historia. Una historia de cosas pequeñas, de gestos y caricias, de desilusiones y esperanzas. En el imposible espacio de la verdad, donde las gradas son de piedra, Saramago tiene asiento preferente. Describió el mundo y las tropelías de sus enemigos y concibió una península ibérica a la deriva. Saramago, muerto, sigue pensando el modo de transformar la realidad. Para eso escribía

María Toledano
Mundo Obrero

CCOO anuncia la convocatoria de una huelga general

http://www.publico.es/dinero/320394/ccoo/dice/huelga/general/fecha/conocera/manana

Lo anuncia CCOO tras analizar el documento de la reforma del mercado de trabajo que aprobará el Ejecutivo. La fecha se conocerá mañana

Faltaba la confirmación y ya ha llegado. El responsable de Comunicación de CCOO, Fernando Lezcano, anunció hoy que habrá huelga general para protestar por la reforma laboral que aprobará el Gobierno el 16 de junio y dijo que la fecha de esta convocatoria y la estrategia de movilización se conocerán mañana.

Así lo aseguró a los medios de comunicación tras la reunión de la Comisión Confederal de CCOO que hoy analizó el documento de 41 páginas de la reforma del mercado de trabajo que aprobará el Ejecutivo tras reunirse con los grupos parlamentarios.

Lezcano adelantó que este martes se sabrá la fecha y el "recorrido" que llevarán a cabo de forma unitaria UGT y CCOO para prepararla. Está previsto que los secretarios generales de UGT y CCOO, Cándido Méndez e Ignacio Fernández Toxo, comparezcan mañana martes a las 17.00 horas ante los medios de comunicación para ofrecer detalles de este paro general.

Más cauto se mostró el secretario de Acción Sindical de UGT, Toni Ferrer, quien aseguró que se está "cerca" de la huelga general en tanto que la reforma laboral planteada del Gobierno es "lesiva" para los trabajadores e incluso podría ser "inconstitucional".

Lo que está claro es que UGT y CC.OO quieren asegurarse el éxito de una eventual convocatoria. "Nuestro compromiso es que (la huelga general) sea masiva y para eso hay que trabajar en los centros de trabajo", apuntó Ferrer antes de precisar: "Vamos a hacer un proceso ascendente de movilización, de vinculación con los trabajadores". "También estamos observando que lo que se pretende es que el sindicalismo tenga un fracaso para abrir otras vías de imposición de reforma hacia la negociación colectiva y las pensiones", apostiló.
Una huelga obligada

Según aseguró Lezcano, los sindicatos tiene el "objetivo preciso" de convocar esta huelga general para "no dar pie a intenciones interesadas", ya que -en su opinión- las dos confederaciones se han dado cuenta de que existen intereses para "cuestionar el papel de los sindicatos".

Asimismo, preguntado por las declaraciones del portavoz de CiU en el Congreso, Josep Antoni Durán Lleida, quien reveló que el Gobierno ha presionado en privado a CiU para que plantee un endurecimiento de la reforma laboral, dijo que "es conocido que este partido se caracteriza por representar determinados intereses empresariales".

Añadió que la reforma laboral del Gobierno "ya tiene el rechazo sindical, sin necesidad de endurecer más la propuesta" y que lo "sensato" sería "quitar leña al fuego".

En declaraciones a Catalunya Ràdio recogidas por Efe, Duran ha denunciado que el Gobierno, para no quedar mal con los sindicatos, no se atreve a plantear directamente determinadas medidas, pero "por detrás" invita a CiU a "apretar" para que se incluyan en la reforma.

Más tarde, el propio Josep Antoni Duran Lleida advertía al Gobierno español de que no piensa compartir el "coste político" que pueda derivarse de una reforma laboral que incorpore medidas impopulares.

En el extremo opuesto, el coordinador general de Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, se manifestó favorable a la huelga general y dijo que ésta "se hace para ganarla" y para eso los sindicatos han de hacer una "fuerte campaña de pedagogía", con el fin de informar a los ciudadanos de los perjuicios que le acarreará la reforma laboral que decretará el Gobierno esta semana.
Oposición del Gobierno y del PP

El propio Gobierno, a través del Secretario de Estado de Hacienda, Carlos Ocaña, defendió que la reforma del mercado de trabajo "es urgente", por lo que no entiende "que los sindicatos se resistan a algo que es necesidad para la economía". "No entiendo la convocatoria de huelga general", dijo el secretario de Estado, quien, no obstante, añadió que "forma parte del juego normal".

También se opone el PP. Su secretaria general, María Dolores de Cospedal, afirmó que "el PP no cree que una huelga general sea lo más adecuado para este país en estos momentos". "Las huelgas generales no solucionan las crisis y no vamos a apoyar esa huelga general", apostilló.

Resolució del PCPV davant les mesures de Zapatero

Les mesures anunciades per Zapatero expressen una plena prosternació davant la lògica del capitalisme en la seua forma més pura i descarnada expressada en el pensament únic neoliberal, que suposa prioritzar els beneficis del capital per damunt de tot, anorreant els drets laborals i socials de la classe treballadora i la resta dels sectors populars.

Després de 2 anys de negar-se a adoptar mesures enfront dels poders econòmics, com la lluita contra el frau fiscal o la pujada d'impostos als més rics, ara trau del calaix les velles receptes fracassades del Fons Monetari Internacional, que han estat les vertaderes causants de la terrible crisi que estem patint. Si l'anterior inacció va permetre que la crisi s'encruelira amb la classe treballadora, amb un atur que ja ha superat el 20% (23% al País Valencià), les mesures ara plantejades suposen una agressió directa contra la mateixa, centrada inicialment en pensionistes, dependents i treballadors i treballadores del sector públic, però que pel seu efecte depressiu al disminuir el poder adquisitiu dels sectors populars i disminuir les transferències a Comunitats Autònomes i Ajuntaments que gestionen els sectors públics portarà previssiblement a un increment encara major de l'atur, cosa que pot eneir conseqüències especialment greus al País Valencià.

Per aixó, enfront d'aquestes mesures cal defugir l'intent de divisió de la classe treballadora que es pot derivar de presentar l'atac com dirigit únicament a un sector al que se li vol aplicar l'estigma de casta privilegiada enfront de la resta dels treballadors i treballadores, i és necessària una reacció unida del conjunt de la classe treballadora, que té en la vaga general la seua forma d'acció més emblemàtica, encapçalant la mobilització del conjunt dels sectors populars.

Cal assenyalar que la situació revesteix una especial gravetat al País Valencià, pel desmantellament del teixit industrial i agrícola en favor d'un model de desenvolupament insostenible basat en el monocultiu de la rajola, que ja ha fet fallida, i el malbaratament de recursos públics en grans events que ha portata un dèficit públic especialment gran que no prové d'inversions públiques productives i en serveis públics, sinó d'una malversació de fons públics que ha alimentat una greu corrupció en les institucions dirigides pel PP i encapçalades per Francisco Camps, la dimissió immediata del qual és indefugible.

Per fer front a aquesta situació són necessàries polítiques alternatives d'esquerres d'orientació socialista que potencien el sector públic i descansen sobre el protagonisme del treball per a la creació de riquesa social, qüestionant la lògica neoliberal del capitalisme. En aquest sentit, fem nostres les propostes plantejades per EUPV:

“Exigim al Govern de Zapatero la immediata retirada de les mesures antisocials anunciades el 12 de maig.

Emplacem a combatre el dèficit públic i social:

reduint dràsticament els pressupostos militars (començant per la tornada de les tropes d'Afganistan) i les subvencions a la Casa Reial i a confesions religioses i evitant el malbaratamentde recursos en grans events i urbanitzacions desmesurades, que han estat una font de lucre i caldo de cultiu de la corrupció, cosa que al País Valencià s'ha donat en unes proporcions que fa que tinguen la barra de presentar els 12000 euros de regals en vestits a Camps com una minúcia;

incrementant els impostos als rics i al capital, tant amb un tram superior a l'IRPF com augmentant els impostos de societats i a les SICAV i restituint l'impost al Patrimoni.

Cridem a combatre les agressions financeres i la falta de crèdit a les empreses productives a través d'una estricta regulació financera, en la que els organismes europeus i internacionals han d'assumir les seues responsabilitats, i posant en peu una Banca Pública a partir de les Caixes d'Estalvi, enlloc d'emprendre el camí de la seua privatització.

Instem a impulsar un desenvolupament sostenible mitjançant la formació i mobilització d'una força de treball amb capacitat d'investigació i innovació, establint un salari social públic vinculat a la formació i a la realizació d'activitats socialment útils i impulsant una xarxa d'empreses productives i de treball associat.

Donem ple suport a les mobilitzacions ja convocades i que es puguen convocar pels sindicats, incloses les vagues generals que es faran necessàries si el Govern no rectifica la seua política d'agressió contra els drets socials i laborals."

Rebuig del PCE a la retallada de despesa social

El PCE rebutja la brutal retallada de drets socials anunciat pel govern del PSOE perquè suposen una agressió sense precedents als interessos dels treballadors.

El Govern no planteja prendre cap mesura que afecte als veritables causants de la crisi, que són la banca, i grans empreses, tampoc planteja actuacions tendents a la creació d'Ocupació. El Govern Zapatero planteja mesures dirigides exclusivament que siguem les treballadores i treballadors qui paguem la crisi.

Estem davant d'un Govern que ha passat de no saber què fer, a un Govern que assumeix les tesis del capitalisme més salvatge i trau del calaix les velles receptes fracassades del Fons Monetari Internacional, que han estat les veritables causants de la terrible crisi del capitalisme que estem sofrint.

Ara sí comencem a estar com a Grècia, per la política de retallades socials i de fer pagar als més febles els errors d'una política que només ha propiciat l'acumulació de grans riqueses i l'augment de les diferències entre pobres i rics, les mesures carreguen sobre els treballadors/es el cost d'aquesta crisi.

La retallada salarial als treballadors/es de la Funció Pública, no només trenca l'acord arribat amb els Sindicats més representatius i que la Vicepresidenta del Govern va confirmar fa unes setmanes que s'anava a complir en tots els seus continguts, sinó que fa caure sobre aquest sector els majors sacrificis com si fossin els culpables de la crisi.

L'incompliment en la revaloració de les pensions i el caràcter retroactiu de les ajudes a la Dependència, afecta als sectors socials més desfavorits en el nostre país, ja que proposa deixar congelades pensions de 800 i 900€ que no estan considerades com mínimes i eliminant el caràcter retroactiu de les ajudes a la Dependència es carrega sobre els ciutadans la dilatació de la gestió de l'Administració de les ajudes sol·licitades, igualment suprimir el Xec-nadó, no és més que reduir ingressos socials.

Els obstacles establerts per a la Jubilació parcial, signifiquen tancar una de les poques portes d'entrada perquè els treballadors/es més joves troben un treball estable, no només trenca amb aquesta necessària dinàmica (l'atur juvenil arriba a el 40% de la població activa corresponent), sinó que destrossa un arma que els Sindicats han sabut utilitzar per a evitar acomiadaments traumàtics, en uns moments on els ERE's estan deixant en el carrer a milers de treballadors que tenen una edat per la qual li resulta pràcticament impossible trobar treball.

Finalment les retallades al desenvolupament i a les inversions públiques, que es sumen als aprovats anteriorment en el pla d'estabilització, va a significar en realitat una pareda d'activitat en multitud de petites empreses, per tant una nova garrotada a l'ocupació.

A tot això caldrà sumar-li l'efecte de les retallades en les Comunitats Autònomes, que sens dubte repercutiran molt negativament en els ja asfixiats Ajuntaments, amb les conseqüències que van a tenir sobre l'atenció social i l'ocupació.

Les mesures del Govern del PSOE, són antisocials i destinades al fracàs, clarament contràries a l'interès general, ja que en lloc de posar en valor la lluita contra el frau fiscal, i de complir els anuncis d'eliminar els paradisos fiscals, retallar el grans salaris i controlar els grans beneficis de la banca, com mesures per a superar el dèficit, opta per unes mesures dirigides directament que siguin els mes febles qui paguin el dèficit i sofreixin una sortida de la crisi que va a generar més atur al reduir el consum i crear més incertesa social.

En aquests moments el PCE creu necessària una GRAN MOBILITZACIÓ GENERAL per a defensar una sortida de la crisi que comence per una Reforma Fiscal, un control dels beneficis de la Banca i la creació d'Ocupació, una Mobilització que pare aquest nou intent del Govern d'imposar mesures contràries als interessos de la majoria de la població i que agreugen la situació dels aturats i pensionistes.

Manifest del PCE davant el Primer de Maig de 2010

El pròxim any es celebrarà el 125 aniversari de les manifestacions i condemnes de sindicalistes a Chicago, en lluita contra l'explotació capitalista, en concret per reduir la jornada a 8 hores diàries de treball, enfront de les 14 que la majoria de sectors estaven obligats a realitzar.

Aquelles jornades de lluita van ser la base històrica i ideològica per a què a 1930 es decretés l'u de Maig com a Festa internacional dels treballadors/es.

La majoria de la nostra societat contemporània mira aquelles dates amb estima i molts, com una pàgina del passat superada. Gens més lluny de la realitat, a pesar que les contínues lluites sindicals han aconseguit suavitzar l'agressivitat del capitalisme respecte a la Classe Obrera en part de l'anomenat "món desenvolupat", l'obsessió pel benefici fàcil s'instaura en els nostres dies en una minusvaloració permanent de l'aportació dels/les treballadors/es al veritable desenvolupament econòmic del món, sense oblidar lògicament que amb l'anomenada "economia globalitzada" en els països denominats "emergents", la situació dels/les treballadors/es és, en molts casos, terroríficament similar a la de 1886.

Un any abans d'aquest 125 aniversari el capitalisme torna a sofrir una nova crisi i les ideologies que el suporten necessiten estructurar la seva continuïtat amb nou ajustaments, que es traduïxen en retallada de drets socials que ens acosten més al passat que al desenvolupament de millora social per a tots i totes.

Els ideòlegs del capitalisme tornen a utilitzar l'estratègia de retallar drets en plena crisi econòmica, per a arribar a majors beneficis quan aquesta passe.

A pesar d'aquestes situacions repetides al llarg de la història, es dóna en l'actual crisi una interessant novetat, la contradicció més cínica dels grans sectors empresarials, d'una banda duen anys exigint la disminució del paper de l'Estat, ja sigui amb la reducció d'impostos, ja amb les privatitzacions de les empreses públiques (l'últim exemple del fracàs d'aquestes privatitzacions ho tenim en Viatges Marsans, que passa d'una bona gestió pública a la possible pèrduda de més de 4000 llocs de treball després de ser privatitzada), i quan ha arribat la crisi exigeixen subvencions públiques per a seguir mantenint els seus negocis privats, oblidant inclusivament els anys de beneficis desmesurats a costa de treballadors/es i consumidors.

Al nostre país, la debilitat política de l'Esquerra real en els últims anys, fa que els intents de retallades de drets, teorizats per la dreta i els seus portaveus institucionals, s'estableixin en tots els blocs que estructuren l'Estat Social: Pensions, abaratament de l'acomiadament, flexibilitat laboral i eliminació de lleis laborals de protecció social.

És a dir, un autèntica devessall de retallades que si no aconseguim frenar-la va a desdibuixar el marc de drets laborals coneguts.

Però aquesta crisi del capitalisme ha tingut també un terrible rècord més, la celeritat amb la qual s'ha destruït ocupació (Els més de 4,5 milions d'aturats/des, segons EPA, són les vísctimes directes). Des de les polítiques liberals dels successius Governs tant del PP, com del PSOE, no s'ha posat base perquè el creixement de l'economia a Espanya fora sostenible, donant-se suport solament en les socialment desequilibrades estadístiques, a pesar que des de l'Esquerra i els Sindicats s'ha estat avisant que aquest creixement ens anava a dur a l'actual situació.

Des del PCE anem a reafirmar el nostre compromís en el suport a les lluites sindicals contra les retallades de drets, la nostra organicitat tant interna en les secretaries del Món del Treball, com amb la nostra participació en els Comités d'Empreses i Seccions Sindicals i les nostres propostes, sabem que hi ha una sortida de la crisi per l'Esquerra i que el veritable culpable de la mateixa és el Capitalisme. La nostra principal lluita és per l'OCUPACIÓ.

OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ, OCUPACIÓ AMB DRETS

¡VISCA EL PRIMER DE MAIG!

MANIFESTACIÓ:
ALCOI: A LES 11 H. AL PASSEIG DE L'ALBEREDA
ALACANT: A LES 11.30 H. A LES ESCALES DEL INSTITUT JORGE JUAN

El PCE davant el document lliurat pel govern a sindicats i empresaris el passat 12 d'abril

Secretaria del Món del Treball del PCE / 15 abr 10.

Igual que altres vegades en els últims mesos, el govern amb l'usual sistema de posada en escena (en la qual s'inclou jugar amb el temps per a generar interès), posa a la part alta de la taula dels agents socials un document que podríem dividir en dos apartats, la part concreta i l'etèria.

En la primera, tal com dèiem en anteriors comunicats el partit Governant, aquesta vegada ja amb el suport més nítid de la dreta nacionalista, assumeix els plantejaments més liberals dels poders econòmics. Així proposades com l'abaratament de l'acomiadament (sigui en la fórmula de generalitzar el contracte de foment de 33 dies d'indemnització, ja en la de substituir la indemnització per acomiadament per una aportació percentual mes a mes -model austríac-), o la potenciació de les Agències privades de col·locació i de recolocación, o la possibilitat d'utilització sense límits les ETTs, no solament no entren a resoldre els greus problemes actuals, sinó que aprofundeix en ells de la forma més beneficiosa per al gran capital.

En la part etèria, no fa més que realitzar mers enunciats, sense concreció ni de suport econòmic ni jurídic, més dirigit al titular de premsa que a una mesura de solució estructural dels greus problemes d'atur (especialment el juvenil), i de precarietat laboral.

El Govern del PSOE, no ha escoltat cap de les propostes que des de l'esquerra, amb solvència, li han plantejat per a sortir de la crisi amb més drets, més estabilitat i més ocupació en el nostre país.

Paga la pena analitzar amb més profunditat, les propostes que es realitzen en el document en qüestió:

a) El document del Govern planteja dues fórmules d'abaratir l'acomiadament:
1. Generalitzar el contracte de foment d'ocupació indefinida que conté una indemnització de 33 dies (en comptes dels 45 actuals), estenent aquesta indemnització inclusivament si l'acomiadament és considerat improcedent per causes econòmiques i disciplinàries.
2. Establix una nova aportació mensual per a indemnització per acomiadament, que generi una borsa propietat del treballador i que aquesta es faci efectiva en el moment de l'acomiadament, sigui en l'empresa que es va començar a generar, sigui en les següents si aconsegueix trobar treball posteriorment a l'acomiadament (model austríac).

Les dues propostes, òbviament, busquen abaratir la sortida del treball dels/as treballadors/as indefinits. En la primera al generalitzar un contracte que no es va crear per a lluitar contra l'atur (com pretenen exposar ara els seus defensors), sinó per a reduir la temporalitat (per cert amb un fracàs sonor en els seus 13 anys de vigència), estenent-lo inclusivament als acomiadaments disciplinaris, el que està fent és facilitant els acomiadaments abaratint la indemnització.

Per la seva banda el model austríac funciona de la següent forma, es crea una nova aportació sobre salari mensual (a Àustria és del 1,53% del salari brut i paguen íntegrament els empresaris) que genera una borsa propietat del treballador, com hem explicat abans, que substituïx la indemnització en cas d'acomiadament (no es concreta si es refereix a tots els acomiadaments o solament als improcedents). Per posar una exemple concret del que significa l'invent: · Un treballador/a indefinit amb un salari brut mensual de 1.500 €, inclosa les pagues extraordinàries, que anés acomiadat als deu anys, amb la regulació actual de 45 dies cobraria una indemnització de 22.500 € nets i amb el cridat sistema austríac, hauria generat una borsa de 2.754 € nets.

b) Per a lluitar contra el brutal atur en els joves de 16 a 30 anys, proposa augmentar el contracte de formació (aquest contracte no genera dret d'atur ni de jubilació i no respecta els salaris de conveni, sinó que són menors al salari mínim interprofessional) que fins a ara solament es podia utilitzar fins a l'edat del treballador/a de 21 anys, si s'aprovés l'estipulat pel govern s'elevaria aquesta edat fins als 24 anys, o el que és el mateix elevaria la discriminació cap als treballadors/es joves augmentant la seva precarietat. Proposa a més que se li aboni als empresaris les hores que aquests treballadors li dediquen a la formació.

El Govern oblida que amb la falsa excusa que "els xavals estan aprenent", aquest contracte ha estat utilitzat de forma generalitzada pels empresaris amb la finalitat de tenir un treballador/a (generalment bé formats), amb menys drets i menys costos que els seus companys.

c) Respecte a la lluita contra la precarietat, el Govern del PSOE pretén "apagar el foc amb gasolina". De tots és sabut que el greu problema del mercat de treball espanyol, és l'excessiva precarietat laboral (amb les seves conseqüències soci-sanitàries-laborals), està precarietat laboral està sustentada, sobretot per una rotació desmesurat en els llocs de treball (a Espanya es realitzen més de cinc milions de contractes anuals). El paradigma d'aquesta rotació és el contracte de posada a la disposició de les ETTs, on la precarietat s'establix com infinita (es realitzen contractes d'un dia, d'hores inclusivament), no tenint l'empresa que contracta els serveis de la ETTs cap tipus de compromís amb els treballadors independentment de la causa que genero el contracte. És a dir es potencia la contractació no causal, mantenint les formules que han elevat la precarietat laboral a uns limitis insuportables. No satisfet de les conseqüències antisociales que han generat les ETTs, planteja eliminar les restriccions que existien en el seu ús en l'actualitat, pel que es podrien realitzar contractes de posada a disposició en sectors fins a ara limitats com la construcció o en llocs de treball d'alt risc (com en els millors temps del "noveccento", al treballador se li explota, se li contamina en els llocs d'alt risc i se li tira sense cap tipus d'indemnització). D'igual manera es pretén potenciar (ara podran els seus serveis oficialment) a les Agències privades de col·locació a les gestores que es dediquen a recolocar treballadors/as després d'un ERE, o el que és el mateix potenciar les agències privades enfront del servei públic d'ocupació i... paradoxa de la contradicció, es potencia el sistema d'empreses de recol·locació, que el que signifiquen realment és un augment de costos per a la sortida de l'empresa que t'acomiada i per a la recerca d'ocupació.


d) Pretén el Govern una desregularització major dels contractes a temps parcial. Fins a ara aquests treballadors (igual que la resta) havien de tenir regulat les seves jornada i horari, ja sigui en el seu contracte o en el Conveni Col·lectiu, en la proposta es planteja la possibilitat de crear un contracte a temps parcial en el qual l'empresari podria modificar l'horari del treballador amb un mer preavís. Aquesta mesura si es portés a terme, significaria la flexibilitat més absoluta per a l'empresari, ja que solament hauria de quantificar les hores de contractació per a tenir un treballador/a a total disposició les 24 hores del dia. No fa falta dir que això comportaria encara més la discriminació de la dona en el món laboral.

e) Proposa també, fent-se eco d'una proposta de CC.OO., potenciar la substitució dels Expedients d'extinció per uns altres de reducció de jornada, amb abonament, per part de l'atur dels salaris deixat de rebre pel treballador (no sabem si tot o un percentatge). Aquesta proposta ja existeix en la normativa espanyola dels Ets temporals, però el que es pretén, diu el document textualment "fer-los visibles".

f)Finalment realitza una sèrie de propostes d'intencions, sense cap concreció ni suport de cap tipus, que relacionem:
a. Manteniment de les bonificacions als contractes potenciant el dels treballadors/as entre 16 i 30 anys i els de més de 45, especialment de més de 59 (una nova paradoxa, en el document que es va enviar a la taula del Pacte de Toledo es plantejava l'eliminació de l'aportació de l'INEM a aquests contractes de majors de 59 anys).
b. Revisar les polítiques d'ocupació (sense concretar gens més).
c. Ampliar la reposició de la prestació per atur en els casos que els Ets temporals acabin en extinció (sense determinar ni quantia ni d'on va a treure els diners).
d. Ampliar la bonificació empresarial per les cotitzacions dels treballadors afectats per reducció de jornada o suspensió temporal de contracte.


Els Sindicats, ja han mostrat el seu rebuig a les mesures proposades, encara que s'han plantejat seguir en la taula de negociació (lligats perquè el document del Govern novament planteja que és un document obert i que està disposat a noves aportacions).
Per a la Secretaria del Món del Treball del PCE, la proposta del Govern del PSOE, si es portessin a terme no faria més que aprofundir en la reducció de drets dels treballadors/es, utilitza velles mesures que ja s'han demostrat inservibles per a crear ocupació i reduir la precarietat; i les manté solament perquè beneficies a les grans patronals i sota el dictat d'un poder financer, veritable culpable de les successives crisis del capitalisme.

El PSOE ha decidit fer política de dretes, com en antany, de la mà de la dreta nacionalista, abandonat definitivament, la via del progrés social com mesura real i efectiva per a sortir de la crisi. Amb les seves propostes dóna l'esquena al manteniment dels drets de la majoria social que la formen els treballadors/es d'aquest país.

La nostra obligació és estendre entre el conjunt de la classe obrera aquesta anàlisi i seguir participant de forma activa en la lluita contra la pèrdua d'ocupació i la precarietat.

Manifiesto republicano del Partido Comunista de España para el 14 de abril de 2010

La Segunda República Española supuso un grito de libertad y la consecución de un anhelo de justicia que trataba de romper con siglos de sumisión y cadenas. Fue conquistada por el Pueblo Español de forma pacífica tras las victoria de las candidaturas republicanas en las elecciones municipales y el 14 de Abril de 1931 una marea humana llenó las calles y plazas de los pueblos y ciudades de España generando ilusión y esperanza.

El Pueblo español se sintió dueño de su destino y fue tanta la contundencia de esta determinación que la monarquía se desmoronó sin encontrar quien la defendiera. El Borbón tuvo que salir del país sin que nadie lamentara su caída.

Hoy, 79 años después, sufrimos una profunda crisis económica, financiera energética, medioambiental, de valores, de civilización que muestra la incapacidad del capitalismo a nivel internacional para resolver los problemas de la humanidad.

Las fuerzas del sistema y los organismos internacionales trabajan para que la salida de la crisis sea beneficiosa para los mismos agentes que la han provocando cargando sobre las espaldas de los trabajadores y trabajadoras las consecuencias de la misma.

En España caminamos hacia los 5 millones de parados y paradas, lo que constituye el principal problema de la sociedad española y la cifra dramática en el campo social de la crisis. Las propuestas del Gobierno, de la derecha y de la patronal se circunscriben a recortar derechos de los trabajadores y a subvencionar a la gran banca con dinero público.

Para ayudar a la salida conservadora de la crisis se recortan libertades democráticas blindando un modelo de Estado monárquico y bipartidista que carece de legitimidad por lo que el PCE denuncia la censura y el blindaje de los grandes medios de comunicación sobre el debate Monarquía – República, que se secuestra los españoles y españolas.

Por lo tanto cuando desde el PCE nos marcamos el objetivo de conquistar la III República lo hacemos con la intención de dar una alternativa global al actual sistema que nos ha llevado a la mayor crisis de la historia reciente de España.

En función de este ideal emancipador hacemos una serie de precisiones para empezar a concretarlo:

1- La Primera y la Segunda República son para nosotros una referencia histórica indispensable para marcar el hilo conductor del pensamiento republicano así como para recoger y actualizar aquellas aportaciones y propuestas que sirvan para este siglo XXI. Queremos decir que la mayor parte de nuestro esfuerzo debe dedicarse al hoy y al mañana.

2- En consecuencia, la República no es otra cosa que el marco económico, social, político, cultural e institucional que los ciudadanos y ciudadanas de la República se dotan libremente y por el que se consienten para afrontar los problemas y sus soluciones. Es la respuesta a sus problemas.

3- Por lo tanto el proyecto republicano no debe ser encasillado en función de la terminología referida a espacios en el espectro político. Tenemos que darle a la palabra República una entidad de propuesta que la haga más accesible y llamativa; La República es libertad, igualdad y solidaridad, así como la reforma económica, social, política, ideológica y de nuevos valores a la situación real.

4- En el campo de la memoria histórica, el PCE se pronuncia por una ley que anule los juicios del franquismo y que garantice un entierro digno a todos los defensores de la legalidad republicana, que se encuentran hoy en las foses comunes a lo largo y ancho de nuestro país.

5- El PCE, llama a incrementar el número de Ayuntamientos integrados en la Rede de Municipios por la Tercera República. El municipalismo en España tiene una tradición histórica de lucha por la República en España.

En este contexto, El PCE se manifiesta a favor de la unidad de un movimiento republicano, que cada día cobra más fuerza entre los ciudadanos y ciudadanas y especialmente entre la juventud y llama a la movilización ciudadana para exigir transparencia en el manejo de los fondos públicos de la Casa Real, que actúa como un verdadero paraíso fiscal sin dar cuenta del destino del dinero procedente de los impuestos de todos los españoles, por lo que seguirá impulsando iniciativas que sirvan de continuidad a la campaña de recogida de firmas por la transparencia de las cuentas de la Casa Real recientemente finalizada.

En definitiva la Propuesta Republicana del PCE, es una iniciativa que se hace a la ciudadanía, a los colectivos sociales a fin de que se incorporen para construirla. Estamos pues ante una propuesta política que recaba la participación activa de los ciudadanos y ciudadanas porque la República no viene, se trae construyéndola, esta es la tarea a la que el PCE convoca este 14 de Abril.

Secretaría de Movimiento Republicano del PCE